Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

diumenge, 13 de gener del 2013

Plasticitat fenotípica i altres bogeries (part I)


En aquestes èpoques que vaig carregat de feina i no tinc gaire temps per fer el naturalista purament, les poques vegades que vaig al camp a veure animals i a “tenir controlada” la meva zona, sempre se’m passa pel cap el mateix... 
...vaig al camp a la tarda-nit (per exemple el passat 5 de Gener la nit de reis), passo pel cantó del mar, per començar, a mirar aus marines als penya-segats (a l’hivern és quan mola més!) i veig corbs marins de les dues espècies, gavines, gavians, un parell de mascarells increïblement “costaners” i algun xatrac que passa volant sense parar ni saludar... si busco bé, algun dia aconsegueixo veure algun falcó peregrí o merla blava... llàstima que encara no sé a on s’amaguen els ducs, però tot vol temps, ja ho aconseguiré. Després pujo per Sant Grau, i baixant ja a la plana de la Selva sempre em sorprèn alguna llebre o conill, i quan arribo entre Llagostera i Caldes, gairebé sempre hi ha alguna òliba posada als pals... aquest dia vaig a la bassa escollida, un lloc on no sé perquè mai hi havia vist tritons (i si no n’hi ha?) i al final sí que n’hi ha, barrejats entre capgrossos de gripau d‘esperons (Pelobates cultripes) i de granota pintada (Discoglossus pictus), n’hi com a mínim de verds (Triturus marmoratus), una alegria...





... pero també hi ha hagut cria d’algun cranc americà aquesta tardor: MERDA!!!
 
Aquest petits crancs ianquis (Procambarus clarkii) ara no fan ni un centímetre però són el futur desastre ecològic de la bassa


...nit agredolça... a la bassa X hi ha tritó verd per fi, però també hi ha entrat crancs des de la bassa del cantó. I és que jo em coneixo molt bé els estralls que poden fer els crancs. Descobreixo un dormidor de cuaretes (m’espanten a centenars perquè les desperto mentre camino entre les bogues, em sap greu!) i veig l’estel fugaç més bèstia que he vist mai a la meva vida...   .....la mateixa nit de reis (quina casualitat!). Tornant, i això és el que penso: “una nit d’hivern qualsevol amb quatre horetes de camp abans de nar a sopar i el que s’arriba a veure sense tenir massa sort, el que pots disfrutar... i a la primavera ja pot ser espectacular... JA HO SAP LA GENT QUE TÉ AIXÒ AL CANTÓ DE CASA??” 
i la resposta és, en gran part... no. I ho valorarien, si ho sapiguessin?? Bé, potser sí...
I doncs, de qui és culpa (a part del desinterès de la pròpia gent) que no se sàpiga? De qui és la culpa (ja generalitzant) de que la gent no admiri la natura o només admiri la natura que és a quilòmetres de distància i surt als documentals de després de dinar i amb les imatges a càmera lenta???? Doncs dels que tenim el poder de fer que no sigui així, en gran part. I és que realment els biòlegs (i en general els científics) som dolents divulgant la nostra feina. Som bons fent-la, dolents explicant què fem i encara pitjors ensenyant que això és important i que mola molt, com ho hem de fer??:
 Així???
 ...hauriem d’aconseguir que la gent com a mínim entengués que realment tenim l’espectacularitat de l'evolució i la biodiversitat al cantó de casa. Tothom ha de fer el seu paper per millorar la nostra societat, i mentre naturalistes admirables publiquen llibres collonuts sobre totes les espècies que podem trobar en una zona concreta, crec que a part de fer això (que de fet ja ho tinc entre mans), jo que em dedico a la recerca també hauria de fer arribar una mica més la profunditat del que tenim al davant, de tant en tant.
I avui he pensat: doncs som-hi algun dia no??? Aprofitem que tens un blog no???? Així doncs, el post d’avui podria haver-se titulat: “A què es dedica un biòleg com l’Eudald que fa d’investigador???? Part I”. Bé, a tall general un paio que es dediqui a la recerca ha de descobrir noves coses que passen desapercebudes al naturalista, anar a la profunditat-profunda-pregona del tema i sobretot ha de respondre al COM i al PERQUÈ de les coses. I com que tohom ha d'aprofitar el que té, doncs poc a poc i de tant en tant  explicaré pel blog breu i ilustradament una aproximació ( avui seria "la recerca de l'Eudald Part I") de què va la meva recerca principalment i espero que us agradi jajaja, en fi.... De tant en tant entre els posts de naturalista n'hi haurà de biòleg. Som-hi amb la primera part!:



Us imagineu poguer adaptar el vostre cos, a mesura que aneu creixent, al vostre ambient??? De fet, vosaltres, humans, ja ho feu en part: si treballem molt la terra se’ns fan les mans fortes, i si mengem poc ens quedem baixets, i si prenem el sol ens posem morenets, per exemple, i tothom sap que el fet de tenir uns braços forts depèn tant de si els teus pares provenen de famílies de forçuts com alhora de la vida que tu portis. Però ara elimineu les vostres limitacions i imagineu-vos que poguéssiu flexibilitzar el vostre cos davant de molts més factors i a més a més, de manera, fins i tot, predictiva: si el cos preveu que passaràs gana d’algun manera, que aconseguís preparar-se per el que li ve. Seria interessant no???? Doncs això és el que poden fer els capgrossos (i molts altres animals i plantes), i se’n diu “plasticitat fenotípica” (plasticitat: capacitat de flexibilitzar... fenotípica: el fenotip = la teva realitat com la teva forma, metabolisme, comportament). Un capgros canvia la forma de la seva boca, tota la morfologia del seu intestí, la forma de la seva cua, el seu comportament i el ritme del seu creixement i desenvolupament si preveu, d’alguna manera, que haurà de passar gana, que la bassa a on viu s’ha d’assecar o que té probabilitats altes de què se’l halin en qualsevol moment. Una passada no? Doncs a mi m'ho sembla... Si ens centrem en el tema que tracto exactament, és a dir, l'ús d'aquesta plasticitat per evitar que se't mengin, com a exemple base podem dir que un capgros creixerà totalment diferent si a on neix hi fa “olor de libèl·lula” o no (i és que les larves de libèl·lula són uns depredadors que realment t'han de fer por si ets un capgros... ...algú ha vist "El octavo pasajero?):




o:

http://www.youtube.com/watch?v=r-k-iG9d1go


Aaarrrghhhhh!!! Com disminuïr la probabilitat de què se't mengi un alien de bassa??? És possible, i tant! Veiem per exemple, les diferències que tenen de forma dos capgrossos de gripauet (Pelodytes punctatus), són tots dos germans, un crescut amb senyals químiques de larves de libèl·lula (el seu possible depredador) i un altre que ha crescut sense perills:



Capgros de gripauet amb "morfologia anti-libèl·lula": l'aleta de la cua és exageradament alta

Capgros de gripauet "normal"

És a dir, un dels dos (el primer) ha rebut senyals quimiques de què hi ha libèl·lules a les seves aigües i ha canviat la seva morfologia, augmentant les zones que es trenquen fàcilment i no són letals si t'hi ataquen. És a dir, no és que sigui per nedar més ràpid, sinó que la cua es trenca més fàcilment. Vegem per exemple aquest supervivent de tòtil (Alytes obstetricans):


Se li han menjat mitja cua entre varis atacs!!!!!!!! Però li és igual, perquè és viu!!!!!! I la cua total es reabsorbeix quan fas la metamorfosi, o sigui que d'això es tracta el truc de la cua: si et creix la cua, la probabilitat de què un atac de libèlul·la vagi a parar a la cua augmenta.... ....i com que la cua es trenca fàcilment i sense masses conseqüències, LA PROBABILITAT DE SOBREVIURE A L'ATAC ÉS MÉS ALTA. I la probabilitat de sobreviure fins a granoteta, per tant, també ho és.

I si no és una libèl·lula i és un peix??? Doncs tindràn la cua més fina i més musculada per nedar més ràpid, ja que el que et surt més a compte en aquest cas és fugir ràpid a un bon amagatall i no jugar-te-la amb una megamossegada de peix.... 

I també hi ha un canvi de comportaments.... quan hi ha depredadors els capgrossos són molt menys actius i per tant menys detectables, i canvien de dieta....

Evidentment, però, si ho penseu bé, tot això tant ben parit, aquesta manera de sobreviure depèn de si detectes el depredador, és a dir, de "si coneixes la seva olor", per dir-ho planament. Però, i si el depredador ve d'un altre continent com el cranc americà i no ens el coneixem?????? Aquí hi ha el quid de la qüestió.... llavors ESTEM EN PILOTES. I ja us podeu imaginar de què nirà la part II o III d'aquesta explicació el dia que arribi... de com una espècie invasora de depredador tot sovint ve amb avantatge.... i de com de devastador pot ser una espècie desconeguda i nova en els ecosistemes aquàtics on la majoria de bitxos es guien pel coneixement químic del seu entorn. De fet, per això deia que sé ben bé com de desastrós poden ser els crancs a les basses...


Un animal que ha trobat a casa nostra un lloc amb el clima adient, un hàbitat semblant al de casa... i una sèrie de preses que no se'l coneixien com a depredador.

I com actua una espècie invasora de granota com la granota pintada (Discoglossus pictus)??? Pot fer servir la plasticitat o com que no es coneix a ningú no pot???? I això de coneixe's algú quan s'aconsegueix??? Quan de temps ha de passar perquè el cranc americà o la granota pintada perdin la seva avantatge?? Quan de temps ha de passar perquè els animals "es coneguin les olors mútuament"???
Bé, us haureu d'esperar a les parts II i III i IV i les que vinguin....... Espero que us sembli mínimament interessant.

Bona fredorada (espero, que ja tocaria)!!!!!!!




7 comentaris:

  1. ¿Mínimamente interesante?. Si Messi leyese este Blog, pensaría: “Ésta sí que es una entrada y no las que me hace Pepe”.
    Como veo que, por desgracia, tienes poco tiempo libre, intentaré ser breve.
    Muy interesante tú reflexión acerca del papel que desempeñáis los científicos como divulgadores. Quien más, quien menos, habrá oído alguna vez eso que tú mismo has apuntado: “... els biòlegs (i en general els científics) som dolents divulgant la nostra feina”. Es cierto que algo de eso hay. Como también es cierto que este país ha sido, es, y mucho me temo, seguirá siendo, un lugar refractario a la Ciencia. Sin ir más lejos, los presupuestos que han destinado a la investigación los “distintos” gobiernos en los últimos 30-40 años, es decir, en plena era “democrática”, (de épocas anteriores mejor ni hablamos) han sido verdaderamente ridículos, sobre todo si los comparamos con países como Alemania, Francia, Suecia, Finlandia..... . Por no hablar de los últimos recortes a los que os estáis viendo sometidos los investigadores gracias a las medidas de “ahorro” del neutrino de Pontevedra y su banda de soplagaitas. Lo que quiero decir es que, cuando desde las altas esferas del poder no se promueve de manera decidida y seria la investigación científica, cuando los medios para acercarla al ciudadano medio (museos, exposiciones, libros, conferencias....) son escasos, es normal que éste muestre escaso interés por conocerla.
    La verdad es que el tema da para mucho. Por ejemplo: ¿qué percepción tiene la gente de lo qué es un biólogo que se dedica al estudio de los herpetos, o de una familia de insectos o de plantas?. Estoy seguro que un porcentaje elevadísimo cree que el trabajo de un herpetólogo consiste en ir haciendo el ganso a lo Frank de la jungla. Es más. Hace algún tiempo, me quedé a cuadros cuando leí en un foro a un estudiante de Biología diciendo que dentro de la carrera, aquellos alumnos que sentían interés por temas relacionados con la Zoología, la Botánica o la Ecología, eran considerados como unos frikis incautos ¡¡por parte de sus propios compañeros!!. No sé si a tí te habrá ocurrido algo similar. Si es así, me imagino la cara (entre el cabreo y la incredulidad) que habrás puesto. Y es que tiene cojones que incluso desde dentro, se consideren estos temas como propios de gente inmadura. Hay una especie de ridícula idea arquetípica que considera que interesarse por los “animalitos” y las “plantitas” es una actividad propia de niños y no de gente madura y bien formada.

    ResponElimina
  2. Perdón que me extienda un poco más. En relación al tema al que estás dedicando todos tus esfuerzos, supongo que para un biólogo como tú debe resultarle interesantísimo y tremendamente estimulante. Al leerte me he acordado del esencialismo aplicado a la biología, ya sabes, la idea de que todos los individos de una especie son iguales o que responden exactamente a un patrón común. Lo cierto es que, afortunadamente, las diferencias entre individuos es moneda común en la Naturaleza. Son esas diferencias, o mejor dicho, ese potencial para variar según las circunstancias del entorno, las que provocan la capacidad para escapar de situaciones comprometidas. Las fotografías de los dos renacuajos de sapo de espuelas son magníficas para ilustrar lo que nos has comentado. ¡¡Joder, la evolución en acción!!... ¡la carrera armamentística entre predador-presa!. La fotografía del renacuajo de sapo partero me recuerda de alguna forma a la autotomía caudal en los lacértidos. ¿Serán capaces de recuperarse nuestros anfibios del terrible impacto provocado por el cangrejo rojo americano?. Lo peor de todo es que a los pobres les están lloviendo hostias por todos lados. Entre cangrejos, peces, visones, mapaches y demas fauna alienígena, cambios climáticos, cambios en el hábitat, contaminación, etc, etc, etc..., lo están pasando verdaderamente mal. La fotografía del cangrejo rojo también es muy ilustrativa. Parece estar diciendo: “Soy el puto amo de la charca”.

    Bueno Eudald, seguiría escribiendo sobre estos temas tan interesantes, pero he prometido intentar ser breve y ya he tenido que partir el mesaje en dos partes.

    Te animo a que sigas hablando de este tema tan interesante en las siguientes entradas.

    Un saludo muy cordial.


    P.D. Je je..., con las prisas te has equivocado y has puesto que la noche de Reyes es el 5 de Diciembre. Como se enteren Rouco Sifredi, ¡perdón Rouco Varela!, el ministro Wert y toda la corte de piadosos siervos del Señor, que andas diciendo por ahí esas herejías, les va a faltar tiempo para salir diciendo en cualquiera de los medios de extremo centro, que en los colegios sobran horas dedicadas a la Ciencia y faltan para dedicarlas a hablar de Religión y demás chorradas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci Daniel!
      Veo que almenos a alguien le interesa jajajaj, la verdad es que escribiendo el post me di cuenta de otro problema para la divulgación de la ciencia: qué difícil resumir y explicar de modo sencillo un problema científico!! De hecho me he quedado en la base de la base de la profundidad de la investigación que llevamos a cabo... por agotamiento jajajajaj y ya seguiré otro día!! De hecho el tema es aún mucho más profundo cuando tienes en cuenta las limitaciones y costes de toda esa "adaptación" y las especies invasoras, ya llegaré a ello en otros posts!!
      Y tema ciencia en general, también el tema es muy jodido cuando ves que los gobiernos sucesivos no ponen remedio a una cosa tan desastrosa como la fuga de cerebros o la falta de conocimiento de la causa científica en general... evidentemente que puedo dormir tranquilo porque sé que no toda la culpa es nuestra, ni de lejos... pero debemos hacer lo que podamos: quejarnos y movilizarnos con un par en contra de los que tienen el poder, y al mismo tiempo divulgar lo que hacemos para que se valore y se entienda que con eso realmente podemos llegar muy lejos en conocimiento y en calidad de vida como humanidad (y esos dejando de lado todo lo que no nos afecta directamente a los homo sapiens jajaj). Es mucho trabajo, pero la mejor receta es la paciencia (en catalán: "la paciència és la mare de la ciència", un dicho realmente cojonudo) y la insistencia...
      espero encontrar tiempo para ir escribiendo lo que sea, realmente es pesado a veces pero uno disfruta escribiendo jajaja son de esas cosas un poco de paradoja

      p.d.1 --->> échale un ojo a los comentarios del post de la reproducción de las salamandras... el mismísimo Velo-Antón (el autor de los trabajos de san martiño) ha encontrado el post y lo ha comentado, que gracia, te va a parecer interesante, no los había encontrado pero si que están publicados algunos datos (y bien publicados)!!!!

      p.d.2 ya he corregido lo del 5 de diciembre/enero jajajaja vaya cagada, gracias!!!


      Eudald


      Elimina
    2. Hola Eudald:
      ¡¡¡ AAAAAAAAAAAGHHHHHHHHHGGGGGGGG!!!, me has contestado antes de plantearte una duda que me ha surgido hoy pensando en esta entrada. ¡¡LO SIENTO!!. Es en relación a los renacuajos y a la plasticidad fenotípica. La comento mediante un ejemplo. A ver si consigo explicarme claramente.

      Imaginemos una charca y supongamos que en esa charca hay 500 individuos larvarios de sapo de espuelas que nunca han tenido que vérselas con el cangrejo rojo americano. Esos 500 individuos, claro está, no son todos iguales: unos serán más grandes, otros más pequeños, unos tendrán los dentículos bucales ligeramente más desarrollados que otros, etc ... . Asimismo, vemos también que hay individuos que tienen la cresta caudal más desarrolada que otros. De hecho, observamos que un 20% de ellos, muestran esta última característica. Bien, como somos unos cabroncetes, decidimos introducir 10 ejemplares de cangrejo rojo americano y, con el paso del tiempo, observamos que el porcentaje de individuos que sobreviven es claramente mayor en el grupo de ejemplares con crestas caudales más desarrolladas. Consideramos por tanto, que en esos renacuajos, a pesar de no haber convivido nunca con el cangrejo, había una parte de ellos que mostraban una característica que, casualmente, les favoreció en su lucha por escapar de las pinzas de aquél.

      Ahora bien, la duda que me ha surgido al leer tú entrada es la siguiente.
      Imagínemos que tenemos una máquina del tiempo y regresamos al mismo lugar y al mismo tiempo de antes. Volvemos a encontrarnos con los 500 renacuajos de sapo de espuelas viviendo en la charca vacía de cangrejos. Sigue habiendo individuos más grandes que otros, unos con dentículos más desarrolados que otros, etc ... . Tenemos otra vez que el 20% de ellos tienen la cresta más desarrollada. Seguimos siendo unos cabroncetes y decidimos introducir 10 ejemplares de cangrejo. Bien, ahora viene la duda. Si no he entendido mal tus explicaciones, observaremos que del 80% de individuos restantes (aquéllos que muestran un menor desarrollo caudal), habrá una serie de individuos (otro 20, o un 30, o un 50%) que, (a lo largo de su desarrollo larvario, y al detectar la presencia del cangrejo), SERÁN CAPACES DE AUMENTAR EL DESARROLLO DE SU CRESTA CAUDAL y así tener más probabilidades de escapar. ¿Es esto lo que has explicado, o lo he entendido mal?. Si ocurre esto último, sobreviviría un mayor número de renacuajos que en nuestra primera experiencia en la charca.

      Joder, que bajón. Me he dado cuenta que no tengo nada claro un concepto tan básico en Evolución.

      P.D. Con la de cosas que tienes que hacer y heme aquí tocándote “els collons”. No tengas prisa por contestarme. Mil perdones por ser tan pesado. Muchas gracias, Eudald. Un saludo.

      P.D. ¡¡COÑO!!. Ahora mismo voy a ver lo qué ha dicho Velo-Anton.

      Elimina
    3. ¡¡Madre mía, cómo están las cabezas!!.¡Eudaaaaaaaald, no hace falta que me contesteeeeeeeees!. Soy más tonto que ponerse a estudiar porque mañana tengo un examen de orina. Simplemente leyendo "¿us imaguineu poguer adaptar el vostre cos, a mesura que aneu creixent, al vostre ambient"?, queda bastante aclarada la duda. ¿Lo ves Eudald?, en esta ocasión hemos podido asistir a un caso práctico en el que el científico que divulga, (tú), no es el problema, pues dejas las cosas meridianamente claras. El problema, es el receptor, (yo).

      ¡Hala!. Me voy a cascarla un rato.

      Elimina
  3. Hola Eudald!

    Molt interessant l'entrada! Crec que és important l'estudi sobre la plasticitat adaptativa dels capgrossos. Sobretot per la que ens vé a sobre a la nova generació de biòlegs amb tot el tema de les invasores, cada vegada més de moda. Avui en dia hi ha espècies al•lòctones alla on vagis, i augmentant exponencialment. Els humams hem remogut terra, aigua i aire durant dècades, amb greus conseqüències a llarg plaç que es comencen a notar. Per a mi l'erradicació de les espècies invasores no és una resposta eficaç per a revertir el caos que hem creat. Crec que els biòlegs hauríem de ser sensibles a qualsevol tipus de vida, sigui d'aqui o d'allà. Matar a sang freda no és lo meu. S'estan destinant diners i esforços en eliminar milions d'animals i plantes "invasores" cada any sense haber estudiat a fons la possible adaptació de les espècies autòctones al nou ambient. Si aquests diners i esforços es destinessin majorment en estudis com el teu potser ens podriem fer una idea més clara del futur immediat dels amfibis. Per això crec que has sabut trobar el tema adient a investigar. Seran capaces d'adaptar-se les espècies autòctones a "les olors químiques" de les noves espècies visitants? Quan trigaran? Hi seran a temps? Molt bones preguntes! Potser estem a les portes d'una nova generació de superamfibis! :) Hem de pensar que fa uns 350 milions d'anys més que nosaltres que estan a la Terra (i a l'aigua!), no sabem de tot el que son capaços! Segurament ja se n'han sortit d'unes quantes situacions igual o més complicades durant l'evolució, i nosaltres no havíem ni nascut com a humans. Esperem que els teus resultats ens afirmin que s'estan engendrant actualment les futures generacions d'amfibis super-resistents amb cues gegants i comportaments de defensa específics per a les noves espècies al·lòctones, i que podran sobreviure pel seu propi peu (sona subrealista tal com va la cosa, però el futur no el sabem, només el predim). Em fastidia que la meva feina com a biòleg hagi de ser carregar-me tot alien que vegi. Prefeixo anar pel teu camí, estudiar i demostrar les possibles adaptacions dels amfibis autòctons, perquè volguem o no, les espècies invasores ja s'han instal•lat a casa nostra i no pensen marxar. No ho podem arreglar a la força. Els amfibis ja s'estan començant a adaptar, podríem començar a adaptar-nos nosaltres també a la nova situació, no creieu? Sino en cosa d'uns anys la feina de biòleg consistirà unicament en la conservacio i cria en captivitat d'espècies autòctones en perill d’extinció, per a repoblar zones fragmentades per carreteres i camps de golf, i plenes d'espècies invasores, que de tant en tant anirem a erradicar com ho fem des de fa temps amb els senglars.
    Com ho veieu? He sigut una mica extremista per crear debat, se que el tema de les invasores és molt més extens i delicat, però considero que també es un tema que mereix un bon replantejament, i quan abans millor.
    Anims amb l’estudi Eudald! Espero que tinguis un moment per fer la part II de l’entrada, i aprofundir una mica més en el tema. Fins aviat!

    ResponElimina
  4. Auest tema és molt interessant. M'hagrada molt aixo de la plasticitat fenotípica. Jo sóc col.laborador del grup de naturalistes dosona ICHN i fem algunes actuacions de restauracio de basses. Ara a mes sabré que els capgrossos tampoc estan de "braços" plegats. Espero les altres parts.

    ResponElimina