Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dilluns, 28 de maig de 2012

R.I.P. Timon lepidus (Lluert o Llangardaix ocel·lat)

Com ja vaig apuntar a l'anterior post referent a aquesta espècie, el tràfec dels Timon lepidus durant el mes de Maig cercant parella és important.... passen d'una vida moooooolt sedentària a una bogeria de seguir feromones amunt i avall, el que implica moviments llargs, és a dir, atravessar carreteres, p.ex..... amb el que es dóna la possibilitat de què succeeixin desgràcies com aquesta en un entorn humanitzat com el nostre:




La meva germana se'l va trobar fa dos dies a la carretera de St.Amanç, a Sant Feliu de Guíxols, i per la cua desdoblada al final hem sapigut que era el mascle que jo més em coneixia, el del cantó de casa.... sense ànim d'humanitzar els animals, haig de reconèixer que m'ha fet una pena afegida, com un repunt més de pena perquè ja era el tercer any que me'l coneixia (segurament ha mort amb tres-quatre anys d'edat, es va establir al seu territoti de ben jove....) i el veia tot sovint, era com "la meva mascota que viu en llibertat" o "l'individu del qual me'n sé la vida en vers per pura acumulació d'hores d'observació". L'havia vist créixer, mudar la pell cada any un parell de vegades, menjar cargols, escarbats, escolopendres, cadàvers de sagrantana que jo em trobava i li posava a sobre de roques... llàstima que no se si l'any passat va tenir sort amb alguna femella... també l'havia vist escapar-se hàbilment de dos atacs brutals per part d'una serp verda inmensa, fins i tot... la seva doble cua a la punta indica que algun altre perill havia superat fora del rang dels meus ulls (la doble cua es forma al regenerar-la malament) però al final, com passa massa sovint, se l'ha carregat un vulgar cotxe, tot just en la seva segona temporada de zel. 

Bé, aquest quedarà com un post curtet d'informació senzillament per notificar la pèrdua d'aquest animaló i conscienciar una mica a la gent de què freni una mica si veu alguna cosa a la carretera i/o la utilitat que pot tenir que les noves carreteres a vegades siguin una mica més pensades per evitar aquestes coses amb la fauna en general (ahir a la nit també vaig veure un aaaaaaltre toixó atropellat i un aaaaaaaltre lluert inmens atropellat, a prop del Montsant que hi vaig anar de visita.... ufffff..... quina traca d'atropellaments).


Com ja havia comentat al post sobre els atropellaments d'amfibis, els atropellaments són un dels grans problemes (junt amb la pèrdua d'hàbitat, són EL problema) dels rèptils i amfibis catalans.... i queda demostrat a Sant Feliu: en un entorn amb camins i noves carreteres i noves naus industrials, com és cada cop més la zona de Bujonis i St.Amanç, l'espai per la vida d'animals "grossos" com aquest s'acaba cada cop més, no només l'espai en sí, sinó que al poc espai que hi ha ara és com viure en una mena de ruleta russa constant... i la reducció d'espais per establir-hi territoris i l'augment del perill humà provoquen un procés gradual de rarefacció típic: d'abundant (de petit recordo fàcilment de veure'n tres en un terreny de menys de dues hectàrees i agafar-ne amb la mà prou sovint) a escàs, d'escàs a "extinció ecològica" (de tant en tant n'apareix un, però ja n'hi ha tant pocs que no hi fan cap paper ecològic rellevant... com que encara n'hi han però, el tema a vegades és salvable), i d'extinció ecològica a extinció real a la zona (ja no en queda cap, només es pot reintroduïr si és convenient i val la pena). Als lluerts de st.Amanç, del 2012 estant jo els hi posaria un escàs, el problema és que abans eren abundants.
Esperem que aviat al territori que ha deixat lliure aquest mascle n'hi aparegui un@ altr@ de jove que duri com a mínim quatre o cinc anys (o més, que poden arribar fins a sis o set o vuit, i molts més en captivitat!) i no només tres o quatre escassos, i s'hi reprodueixi per un tubo!!!

En penjo una foto més d'ell viu a mode de petita esquela final...


....i ara au, prou de miolar de pena i a partir d'ara m'ho prenc com una cosa personal el fet de documentar quan apareix el següent i millorar-ne l'hàbitat per què així sigui aviat!!! A les males notícies, bona cara i feina i lluita per millorar el que hi ha, que només queixant-se a caseta mai ningú ha aconseguit res!!! Mans a la feina!!!



dimarts, 8 de maig de 2012

Tòtil (Alytes obstetricans) amb dues postes!!

Abans d’ahir a la nit, buscant larves de libèl·lula per els meus experiments, vaig acabar anant, desesperat per la primavera que se’ns està donant, tant seca, a la terra baixa de les comarques de Girona, aviam si hi havia aigua a una pedrera que em sabia a prop de Cassà...  sincerament, per la bassa que hi havia en aquesta antiga pedrera ja no n’hi donava un duro, parlant clar. Al meu entendre tenia unes condicions genials per tot tipus de bestioles, però a la tardor passada (quan la vaig descobrir) no hi vaig trobar res de res de res, no s’hi va posar res!! I a l’inici de la primavera només unes larves de salamandra... què li passa a aquesta bassa?? Com que està a prop d’una abocador clausurat, la imaginació vola molt, i abans d'ahir a la nit a més a més em pensava que ja estaria seca... però al arribar-hi vaig sortir de dubtes i vaig veure que tenia raó: la bassa tenia unes condicions idònies. Va resultar ser el lloc per excel·lència a on, de moment (segueixo investigant contínuament...), sé que s’hi poden trobar fàcilment:


Tòtils (Alytes obstetricans)!!! Al baixar del cotxe vaig sentir uns quants mascles cantant, amb els seus xiulets tant carasterístics, el talús n’estava ple!!! Tinguent en compte que a bona part dels nostres massissos no n'hi sobren, brutal... sortien xiulets de tot arreu!!! Com que de fet anava a fer-hi feina, vaig encarar-me cap a la bassa, per després més tard ja anar a fer “el friki” i “el fotògraf” aviam què trobava... però el destí o el que sigui no em va deixar treballar gaire, i em va aparèixer als peus de seguida un mascle ben pinxo, amb no menys que dues postes a les cames!!!:


Pels que no sabeu gaire de què va el tema, el gènere Alytes (el dels tòtils) és una cosa molt interessant, antiga i particular dins del món dels amfibis que han arribat vius fins avui en dia, que té poques espècies i només trobem en tot el món al Sud Oest d’Europa continental, en alguns racons de Mallorca (el nostre estimat ferreret, Alytes muletensis) i en alguna serralada al nord del Magreb...

Distribució mundial del gènere Alytes
  
 ...i entre algunes altres coses particulars (com alguns aspectes de la morfologia, el cant, capgrossos que es poden quedar a l’aigua uns quants anys...) les espècies d'aquest gènere tenen un mètode de reproducció únic al món entre els anurs. No és que no n’hi hagi pas de més curiosos ni de semblants perquè els amfibis tenen tela, però aquest és únic!!  Per resumir-ho, diríem que l’amplexus o aparellament es compon d’una sèrie de “protocols” i rituals que poden ser molt llarguets (més de dues hores, sí, dues hores, de carícies, cants de tots dos, etc etc etc... tot un amor, ben bé sexe tàntric amfibi) fins que la femella per fi es decideix a fer la posta amb els ous perquè el mascle els fecundi. La part més espectacular del tema, però, és que al contrari que passa amb la resta d’anurs europeus, tot això passa... al terra. Lluny de la bassa, o del rierol. I la pregunta és: què passa amb la posta, es queda pel terra morint-se seca?? Evidentment no, se l’enreda el mascle a les potes del darrere i au!! La posta ja està feta per no desfer-se i aguantar les pressions i la sequedat, i el pare doncs a transportar-la i a tenir-ne cura perquè no els hi passi res fins que els capgrossos estiguin a punt de sortir, que els deixarà a l’aigua perquè eclosionin i comencin la seva vida lliure ben contents després de donar uns quantes voltes pel món.... tota una originalitat d’aquests petitons!!!


Com que els mascles no poden transportar infinits ous, es dónen un seguit de situacions curioses: els mascles competeixen per les femelles, sí, però les femelles també es barallen pels mascles (jejjeejje, són un bé preuat!). L’altre és que els mascles amb èxit com el que em vaig trobar porten sovint més d’una posta (fills de diferents femelles) a les potes:


 A la primera (la que està inclosa més endins de les cuixes) ja se li veuen perfectament a través de la “closca” (no es pot considerar closca...) els ulls dels capgrossos de dins dels ous, i s’hi mouen a dins i tot!!... fins que el mascle els deixa a l’aigua quan els hi toca...
I com s’ho fa el mascle per desprendre’s d’una posta i l’altre no?? Bé.... doncs jajaja, no s’ho fa. Les deixa totes dues i que la segona s’espavili ja a la bassa, realment tampoc me’ls imagino aconseguint-t’ho d’alguna altra manera... jajaaja tot i que haig de reconèixer que em va trencar el cap aquesta qüestió durant un bon temps!!! Seria la versió amfíbia de com intentar treure’s uns calçotets sense ni descordar-se els pantalons suposo...

Bé, i per acabar de fer la nit bonica, més de deu llebres en total em van saltar, uns quants conills, uns enganyapastors al mig del camí... cants arreu d’aquests mateixos, de xots i de rossinyols, una lluna immensa... i una colla d’altres amfibis a la pedrera que em van dir: “La bassa de la pedrera al cantó de l’abocador clausurat és la òstia i tu ets un mam*n que amb tres o quatre visites que hi havies fet et pensaves que podies dir que no hi havia res!!!”, com aquests (i fins i tot se m'hi va escapar un tritó palmat!!!):