Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dimarts, 28 de maig de 2013

Un estudi amb amfibis confirma que una alta biodiversitat ajuda a frenar les pandèmies


No ha sortit ni avui ni ahir, va sortir aquest Febrer, però no he pogut evitar penjar-ne la cita al blog encara que al final no trobés el moment per fer-ho llavors... mola, perquè tal i com diuen els autors en una entrevista: "Podria donar-te mils de motius per conservar la biodiversitat, i aquest n'és un més". Els autors, estatunidencs, van publicar a Nature (vegeu http://www.nature.com/nature/journal/v494/n7436/abs/nature11883.htm) l'estudi titulat: "Biodiversity decreases disease through predictable changes in host community competence".


El seu sistema d'estudi es tracta d'un paràsit molt comú que en els casos mig greus o greus d'infecció provoca malformacions espectaculars a les extremitats dels amfibis: vegeu que els hi surten com potes addicionals!!!:






I que se'n tenia la sensació de què infectava molt més com més pobra era la comunitat d'amfibis... el que va esperonar aquest treball tant interessant. L'estudi, que combina un treball de camp brutal fet a la zona de la Bay Area de San Francisco amb una sèrie d'experiments controlat amb els paràsits en qüestió, demostra que com que els hostes (les diverses espècies d'amfibis de la comunitat)...:




...no són tots igual de bons com a caseta pel paràsit, aquest perd efectivitat en la seva transmissió cap a l'espècie més comunament infectada i més transmissora, Pseudacris regilla. Tant és així que quantes més espècies hi havia de forma natural a cada una de les centenars de basses mostrejades, més sanes i contentes estaven les diverses espècies de granotetes i tritons i salamandres de la bassa. La quantitat d'experiments que han fet els permeten especular sobre moltes coses més, totes interessants, però volia fer una post ràpid i ja m'he allargat, amb el que aquí teniu el "take home message": una espècie tota soleta és molt més vulnerable a una pandèmia que no pas sense acompanyants que distreguin una mica el patògen, que ja veieu que no és gaire bonic (per informació de paràsits terrorífics: http://dailyparasite.blogspot.com.es/2010/07/july-23-ribeiroia-ondatrae.html) :







I el que m'agrada de l'estudi és que es fa amb una comunitat ni tant sols tant rica com la que tenim a la província de Girona, i molt semblant ecològicament!!! I en el clima mediterrani (americà).... Una passada, que demostra un cop més els problemes que ens poden venir a sobre si deixem extingir totes les plantes excepte els nostres conreus, si deixem que només quedin els coloms i les gallines com a ocells de la nostra fauna (algú recorda la grip aviar??? si us plau protegim els ocells!!), que les rates siguin la biomassa més important de mamífer al nostre voltant.... qui pararà la pandèmia llavors?????


dilluns, 27 de maig de 2013

No gaire lluny: a l'altre banda de l'estret (part I)


Viatjar t'obre la ment i quest cop m'ha fet reflexionar sobre l'estret de Gibraltar. De totes les “gràcies i desgràcies” de l’estret de Gibraltar (biològicament parlant), una de les que em fa més ràbia és que l’estret de Gibraltar hagi impedit el pas (o el retorn, si anem molt endarrere en el temps) dels agàmids a la Península Ibèrica. Mala sort, tinguent en compte que actualment, de les 40 aprox. espècies que existeixen d’amfibis i rèptils a la zona de la punta Nord-Oest del Marroc (i que per tant podrien viure a la península per clima i hàbitat), unes 29 troben el seu equivalent o es troben elles mateixes a la banda septentrional de l’estret, sigui en una espècie vicariant (=espècie germana resultant de l’aïllament geogràfic), o la mateixa espècie que no s’ha diferenciat encara a banda i banda de l’estret.

I la pregunta que us fareu els no-biòlegs o no-geòlegs serà: I com coll**ns van atravessar l’estret? 
Aquest tema és apassionant, ja que ens demostra com pot arribar a canviar el món local en pocs milions / milers d’anys.... doncs resulta que, per primera vegada fa entre uns 5,6 i 5,3 milions d’anys (pels científics d’això en fa dos dies... penseu que moltes de les espècies han canviat molt poc des de llavors, mentre d’altres com nosaltres) hi va haver l’espectacular i anomenada “crisi de salinitat del messinià al mediterrani”: degut a embolics geològics les serres de l’estret van pujar de nivell i el pas de l’aigua es va mig tencar i, com que el mediterrani és un mar deficitari (no només macroeconòmicament eh!! Jeje, de recursos biològics, en peix i en general també, però em referia a l’aigua: se li evapora més aigua que no la que rep dels rius de manera natural) doncs es va començar a assecar i va quedar literalment a les basseroles (imatge treta de la Wikipedia, que jo no tinc tant de temps per pintar)... 


...i clar, la sal no s’evapora i ja us podeu imaginar lo salada que era la poca aigua que hi havia, i els deserts de sal que van quedar al mar buit... brutal no? El mediterrani buit! Doncs això ha passat unes quantes vegades des de llavors, en major o menor intensitat i durada... de manera que des de la primera vegada fins a la última fa uns 20.000/30.000 anys, les vàries espècies d’animalons i plantetes han tingut vàries oportunitats per superar l’estret!! I així també s'explica que en alguns casos les espècies ja s'hagin diferenciat i en altres no, depèn de quan van atravessar "l'estret"... ...sobre deserts de sal a vegades, però bé, millor que les onades i corrents de l’estret segur...

Com podeu veure en aquesta wiki-imatge, en una ocasió durant alguns moments del Messinià fins i tot la serralada Bètica i el Rif marroquí formaven una illa entre els dos continents (en vermell la línia de costa actual, en marró espais emergits en aquelles èpoques), amb el que els embolics geològics en aquella època eren importants i variants, i van permetre que els nostres animalons anessin saltant, reptant o caminant d’illa en illa i així la fauna dels dos cantons de l’estret al final fos prou semblant.
I tot això fins que l’estret s’obre prou com perquè l’atlàntic entri, fent un riu salat impressionant i es re-ompli el mar mediterrani altra vegada... sembla cosa del senyor dels anells o de la bíblia no? Estil això:


Doncs no és mentida. I després van venir les edats de gel, i canvis climàtics varis, que van anar extingint / creant i modelant espècies a banda i banda de l’estret... fins que al final, la situació actual en amfibis i rèptils (òbiviament no només els nostres hèrpets són interessants en aquest tema, però en alguna cosa ens hem de centrar, no?) es la següent:

Particularitats al nord del marroc (i que no hi són al sud de la península):
- Agàmids, que després en parlarem un pèl més...
- Trogonòfids, una mena de serpeta cega molt curiosa.
- Gènere Saurodactylus, uns dragonets molt bonics.
- Gènere Eumeces, un escíncid molt curiós i de bona mida.
- Gènere Psammophis, uns serp molt fineta.
- Gènere Macrovipera, tal i com indica el seu nom, un llamp d’escurçó, acollonant.

Particularitats al sud de la península (i que no hi són al nord del marroc):
- Els gripauets: gènere Pelodytes. Els seus cosins, els gripaus d’esperons (els Pelobates) sí que van superar / quedar-se a l’altre banda de l’estret.
- Els tritons: gènere Triturus. En canvi, altres salamàndrids sí que van passar al marroc com els ofegabous i les salamandres!
- Els Algyroides, unes sagrantanes molt originals que tenim a alguns racons humits i càlids d’Europa.
- La serp blanca, Rhinechis scalaris, i els seus parents varis.

Així doncs, i aprofitant que vaig poguer disfrutar d’un viatge al Marroc fa poc, niré penjant de tant en tant fotos i si puc donant a conèixer una mica els animalons que vaig poguer observar allà quan em vingui de gust fer un post més tropical, que amb la primavera que ens està fent ve de gust....

I avui he pensat que els agàmids serien un bon principi. Una família que són la part corresponent de les iguanes americanes al nostre vell món, és a dir que al vell món tenim agàmids, i al nou món tenen els seus corresponents i superficialment semblants, les iguanes. Personalment, els veig espectacularment "dinosàurics": espines al cap, i a l'esquena, cossos corpulents i cues que no gaire, no autotomitzables (no perden la cua com les sagrantanes i lluerts!) i una mirada molt curiosa als ulls.

La més comuna de les espècies d'agàmids al Marroc és l'Agama comuna, permeteu-me la redundància (Agama impalearis, i deixeu-me que us recomani: http://www.moroccoherps.com/ficha/Agama_impalearis/), te la trobes pràcticament a qualsevol lloc a on hi hagi roques o forats prou grossos per amagar-s'hi (són prou grosses!!! Una bona mida!!), les femelles són de colors groguencs:
  

I els mascles molt més blavosos amb el cap més groguenc-taronjós a vegades (ja veieu que són tímids, les fotos són en general des de lluny o de bitxos mig amagats, en general els bitxos allà fugen molt de seguida!!):



 Però a les zones més desèrtiques, com a llocs així....:


  ...l'Agama queda molt poc abundant, i sobretot et trobes amb l'Agama de Boehme o del desert (Trapelus boehmei, deixeu-me també que us recomani: http://www.moroccoherps.com/ficha/Trapelus_boehmei/), un animal semblant a l'anterior però una mica menys espinós, més petitó i molt més ràpid a terreny obert... a sobre de terrenys plans, sembla que volin!! Se'ls ha d'agafar quan es pensen que estan salvats, a sota de les plantetes del desert, no cal que se'ls persegueixi que no els atrapes:


  





Quina passada d'animal....  Amb la cara d'empanats que porten i el que corren....
 

I una mica entre les dues aigües, a zones seques i molt assolellades, ni massa mediterrànies ni massa ultra-saharianes, amb bons forats que aquest sí que és gros, hi ha l'agàmid més xulo del país segons la meva opinió, l'espectacular llangardaix de cua d'espines (Uromastyx nigriventris, per variar recomano: http://www.moroccoherps.com/ficha/Uromastyx_nigriventris/), val la pena que aneu a l'enllaç per veure els colors que poden arribar a tenir... la gent d'allà se'l mengen i el cacen per varis motius, amb el que veure'ls de prop és molt complicat, per veure'ls bé sovint ho has de fer amb llargavistes, millor!!! I el resultat, és que de quatre o cinc que en vaig veure en total, només un va tenir fotos, que fort!! Em van passar la mà per la cara amb aquest tema:
 








Quina bèstia!!! Aquest sí que mola, ja n'he vist uns quants però ja seria suficient per tornar al Marroc. En fi.... el Marroc és un petit (o gran) paradís per un herpetòleg, curiós pels ibèrics perquè no tot és diferent d'aquí (ja en penjaré un post aviat de "parecidos razonables") però t'hi trobes meravelles que aquí no tenim de cap de les maneres... una passada!!!

Fins a la propera i espero que us hagi començat a fer venir ganes de visitar el Marroc, ja ho tornaré a fer aviat espero!