Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dissabte, 29 d’octubre de 2011

28 Oct '11: Atrafegats buscant parella: nits de gripaus cantaires

Les últimes pluges que ens han regat tot l'Empordà (i tota Catalunya) els hi han girat feina a tots els nostres amfibis. S'han omplert totes les basses fins a dalt de tot, i això s'ha d'aprofitar... per exemple, amb menys d'una setmana ja hi ha hagut els primers parts de salamandra (Salamandra salamandra) en algunes basses (les primeres larves de la temporada ja neden tot contentes de tenir una mica més d'espai i no estar embotides al ventre de la mare) i ja hi havia bastants de tritons verds nedant entre les herbes (Triturus marmoratus, aquí a sota una femella no prenyada)...

 
... i amb alguna tritona verda fins i tot ben prenyada. Amb algunes excepcions, molts de galàpets i granotetes s'han posat les piles, i com que una de les excepcions de moment són les reinetes (Hyla meridionalis) i els gripaus corredors (Bufo calamita), la parella d’espècies amb el cant més sonor de les nostres contrades, ahir va ser una molt bona ocasió per sentir els cants d’altres espècies, que queden sovint eclipsats a la primavera, sense massa esforç auditiu.
 Per exemple, ahir a la nit cantaven els gripauets (o granoteta de punts, Pelodytes punctatus). Aquests tenen la mania molt sovint de, tot i que tenen un cant bastant sonor, no cantar massa a la vista de tothom. Si estan una mica tímids i no volen que els trobis, sumant-hi el fet de què els exemplars són bastant petits i que la seva coloració és a taques verdes, trobar-los entre les herbes de nit encara que t'estiguin cantant a un metre pot convertir-se en un malson. Sumat a això, no tenen cap impediment per cantar submergits si encara t’ho volen fer més complicat. Ahir en cantaven dos (segurament un mascle i una femella, ja que en aquesta espècie les femella també fa cants de resposta) i la femella se'm va fer impossible de trobar, per exemple... per més paciència que tingués.




La foto de sobre doncs, és del mascle, és clar... no val la pena que n’ensenyi cap filmació perquè cada vegada que començava a filmar, el malparit callava i fins i tot s’amagava... en fi, que de moment no col·labora gaire amb el bloc aquest mascle, tampoc ho feia ja aquesta primavera (sapiguent que la població que vaig visitar són actualment només un mascle i una femella, sé que és ell mateix... quasi que els hi podria posar nom a tos dos i tot, pobrets).

Uns altres especialistes en cantar i no ser vistos (a menys que no tinguis un bon lot que els il·lumini a través de l’aigua) són els gripaus d’esperons (Pelobates cultripes), animal interessantíssim el qual algun dia es mereix un monogràfic en aquest bloc. D’aquesta espècie també en canten tant els mascles com les femelles, i canten submergits de manera totalment habitual, fent una vida subaquàtica a les èpoques de reproducció, els mascles buscant i barallant-se per les femelles mentre neden hàbilment.


 La foto de sobre mostra a través de l’aigua un dels mascles cantaires que ahir flotaven i nedaven i es barallaven... alguns dels quals ja deuen haver “triomfat” amb alguna femella sí o sí, ja que a més a més de molts de mascles esperant que baixin les femelles a la bassa ja n’hi havia les primeres postes:


La tercera espècie cantaire ahir a la nit van ser les granotes pintades (Discoglossus pictus), amb un cant tant poc sonor que hi has d’estar a menys de dos metres per sentir-lo. En aquest cas, com és més habitual, només canten els mascles, i ocasionalment, però no per costum, ho poden fer submergits. La foto és d’un dels cantaires, se li veuen les callositats negres als dits típiques dels mascles perfectament: 


 Les escenes de reproducció d’aquesta espècie (visibles un cop s’acostumen a la teva presència) poden ser molt entretingudes ja que tendeixen a reunir-se molt d’exemplars en un punt especialment concret de la bassa: ahir, mentre tota la resta de la bassa estava buida d’aquesta espècie, a només dos metres quadrats se n’hi havien reunit més d’una dotzena. Pel que he vist, sembla com si (ho hauré de confirmar documentant-me) que els mascles, en comptes de defensar territoris com és habitual, es reptin l’un a l’altre ja que es posen a cantar de cantó (a centímetres, tot i que també és veritat que semblen preferir un lloc en concret cadascun) i van cantant, i entrant o sortint de l’aigua perseguint tots les femelles, que alhora semblen realment més atretes per els mascles més cantaires... amb el que donat l’espai reduït a on es dóna tot plegat, queda una dansa molt divertida de caparrons entrant i sortint de l’aigua i cants i persecucions.  Hauré de buscar algun lloc on això pugui estar descrit, si n’hi ha algun... Degut a la poca sonoritat del seu cant, costa de sentir i encara més de gravar amb una càmera, però si us hi fixeu amb els moviments abdominals del mascle a la filmació de sota i poseu el volum a tot drap el sentireu (a part del cant que es sent més i que sembla un tap de suro, que és el d’un gripauet i és el que és sent més fàcilment!!!), cap al final del vídeo potser és el millor moment per aconseguir-ho:


video


Bé, de la mateixa manera que la tardor passada, la tardor s’ha obert clarament pas com a bona època de reproducció per els nostres amfibis, i molt bonica per sentir cants poc habituals de sentir a les nostres contrades com els tres que he comentat. Evidentment, hi ha qui aprofita per fer un mos entre cant i cant:



dilluns, 24 d’octubre de 2011

Els rèptils a la tardor: més interessant del que sembla, perquè?

Aquests últims dies que queden abans de què comenci a fer massa fred, encara que popularment la gent sovint no s'ho cregui amb gaire facilitat, són uns dies molt interessants per anar a buscar rèptils, de fet molt més que, per exemple, els començaments i mitjans d'estiu. Com que encara no he tingut la sort de trobar un bon dia per anar al camp de moment i no n'hi ha fotos "fresques" que ho demostrin, doncs "tiro d'arxiu" i aprofito per explicar-ne el perquè. El perquè és molt clar: apart de perquè la pluja i les temperatures suaus sempre són molt millors que la calor i la sequera de l'estiu per l'activitat d'aquests bitxos, l'afegit important és que les estrelles d'aquestes èpoques són els juvenils i nounats, com per exemple aquesta petita serp de collaret (Natrix natrix) de Sant Feliu de Guíxols de la foto de sota. Típicament les eclosions o parts dels nostres rèptils tenen lloc a finals d'estiu o fins i tot a la tardor, el que fa que aquesta època pre-hivernal no sigui interessant només per els bolets.


La part maca de trobar-nos els nous juvenils de moltes de les nostres espècies de rèptils és que en certs casos no només són una còpia petitona del que veiem normalment, sinó que potser ens podem trobar a davant de dissenys diferents dels adults de l'espècie. Per exemple, les nostres serps de collaret, al formar part de la subespècie "astreptophora" (és a dir que són Natrix natrix astreptophora, el nom de la subespècie vol dir  "no portadora de banda", referint-se al collaret) perden la part blanca del collaret i fins i tot també les parts negres, amb el que els adults són serps de collaret.... sense collaret, el que no deixa de ser graciós.

Una altra espècie realment interessant de trobar-se per aquestes èpoques és la serp blanca (Rhinechis scalaris, vegeu la foto de sota) que curiosament, com en el cas anterior, el nom popular català ha de referir-se només als juvenils per força, perquè el fons blanc només el tenen el petits, passant a color de palla o fins i tot brunenc als adults.


Però el que més crida l'atenció és que al llarg de la seva vida passen del disseny d'escala de la foto superior quan són uns bebès (el que també en porta a comentar un altre nom basat en juvenils, aquest cop en castellà, que l'anomenen "culebra de escalera", també curiós ja que els adults en perden els esglaons, de l'escala), fins a un disseny de dues línies paral·leles "sense esglaons" quan són ben adults... a part d'això aquests petits lluitadors (veieu la filmació de sota, lluiten a mort per petites que siguin i no es deixen acovardir per una càmera de fotos!!) sembla que sobreviuen sense menjar des de la tardor fins a la primavera següent, on comencen menjant no petites sagrantanes o artròpodes com caldria esperar, sinó mamífers directament.

video


L'especialització de l'espècie, alimentant-se quasi exclusivament d'endoterms (mamífers i ocells), fa que els seus juvenils hagin de ser especialment robustos i "néixer grossets i grassonets" per poder-se empassar des del primer dia que cacin almenys un ratolinet o una mussaranya... o els ous d'algun ocell o rèptil. Per ampliar sobre aquest tema recomano:

http://www.herpetologica.org/nuevos_hallazgos/Herpetol_J%282006%2916.pdf

Finalment, un dels animals més bonics amb escames que corre per les nostres tardors són els juvenils de llangardaix ocel·lat o lluert (amb els noms populars sempre hi ha discussió, a la nostra zona en principi se'n diu lluert)... que realment estàn plens d'ocels quan són jovenets, quedant-ne només els laterals quan maduren, a part de tornar-se de color verd de fons característic i perdent el marronós o oliva de petits....


Bé, i tot i que no tinguin dissenys diferents (amb colors diferents de petits queden per comentar els vidriols, per exemple)... el nounats sempre fan gràcia, ja que les proporcions corporals tot sovint els hi dónen uns caps exageradament grossos, o els fan molt primets... A sota, un petit i caparrut dragó comú (Tarentola mauritanica) i una petita i prima serp verda (Malpolon monspessulanus)



Sense ganes d'extendre-m'hi més de moment, espero escriure sobre juvenils aviat si aquesta tardor em dóna alguna petita sorpresa, en el sentit literal!

dijous, 20 d’octubre de 2011

19-20 Oct '11: Ha arribat la tardor!! = Surten les salamandres!!

Bé, ja era hora.... uns ruixats preciosos ens van deixar ahir 23 litres per metre quadrat, un terra ben i ben moll i una nit perfecta perquè sortissin els nostres amfibis a passejar, a alimentar-se, alguns a intentar reproduïr-se (Si cau prou aigua? Això de la tardor i els amfibis sempre és una mica misteriós... l'any passat se'n van reproduïr unes quantes espècies a la tardor, potser aquest any no serà igual) i a començar a migrar cap als seus refugis hivernals. Els primers que van aparèixer, els gripaus comuns (Bufo bufo):


Les més abundants, però, com sempre a la tardor de les nostres contrades, van ser les salamandres (Salamandra salamandra), i a alguns llocs, com fondalades boscoses, mooooolt abundants.... les millors èpoques per veure aquest amfibi aquí a casa nostra és la tardor i no la primavera: de fet és a finals de tardor i començaments d'hivern quan ja n'apareixen les femelles prenyades i primeres larves a les rieres



De moment de salamandra només n'hi havia una de prenyada, i curiosament la senyora portava un barret d'opilió (que després va marxar molt simpàticament):



Curiosament, també era de les poquíssimes salamandres de la zona amb alguns tímids tocs o punts vermellosos a les aixelles i al ventre (fet poc habitual aquí a les gavarres o l'ardenya!):


Les altres espècies que com sempre en aquestes ocasions van aparèixer en grans nombres van ser els gripaus corrredors (Bufo calamita),


i les granotes pintades (Discoglossus pictus), ràpidament preparades a ocupar les basses per si plou prou per reproduïr-s'hi:


les granotes verdes (Pelophylax perezi.... aquesta possiblement Kl.grafi, era gegant!) no fallen a les seves basses:

 
Però la sorpresa final la van donar els gripaus d'esperons (Pelobates cultripes), ja que a part d'aparèixe'n un d'adult tot just "desenterrat"...



En van aparèixer molts de ben petitons (d'aquesta primavera, vaja), que em van deixar fe'ls-hi fotos tant simpàtiques com aquesta...


...o aquesta altre, on aquí, el germà petit de l'esquerre sap molt bé que després de molt de temps d'inactivitat cal fer estiraments abans de anar a caçar per no lesionar-se!!! :


Una nit prou interessant per ser la primera de la tardor "real": tot i que tardor "astronòmica" va començar ja fa temps, podríem considerar que ahir va ser quan va arribar la tardor a casa nostra. Benvinguda sigui. Nits de salamandra.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Ara fa tres anys.... El lluert que va perdre les potes: Anguis fragilis (nina o vidriol)

Com que de moment encara no plou i el canvi de temps, la girada de truita, doncs no arriba... aprofito per escriure sobre un dels bitxos més graciosos, pacífics i discrets que podem trobar aquí a la nostra zona: la nina o vidriol, l'última vegada que n'he tingut notícies a la zona (concretament a Sant Feliu de Guíxols) en aquest cas és fa exactament tres anys.



La nina (a l'Empordà) o vidriol en "estàndard" (Anguis fragilis), per més que a primer cop d'ull ho pugui semblar, no és una serp sinó un esquamós àpode, el que vindria a ser, parlant clar, "un lluert sense potes". Podem veure, si el capturem, que no té les parpelles soldades i transparents com una serp, sinó que té "ulls de sagrantana". Tampoc té una sola filera d'amples esquames al ventre com les serps, sinó que té una disposició semblant a la del dors. La llengua, si tenim la sort de veure-la (com a la primera foto) també n'és lleugerament diferent. Fins i tot, si l'agaféssim per la cua (no cal fer-ho per comprovar-ho, si us plau! Que no la regeneren del tot bé sinó que en surt un munyonet més curt... que tampoc cal complica'ls-hi la vida més del compte!!) és capaç d'autotomitzar-la, és a dir, de deixar-la anar com qualsevol sagrantana o lluert dels que es coneixen habitualment. Té un aspecte cilíndric i allargat, i pot arribar a fer aproximadament mig metre de longitud total si la cua no "l'ha perduda pel camí" i és l'original, cosa que no sempre passa (per això el nom en llatí fragilis).



És un rèptil de caire clarament europeu, no gaire amant del món mediterrani, arribant fins a escandinàvia pel nord de la seva distribució, pel que la seva presència a llocs com Sant Feliu de Guíxols demostra que encara que a vegades ho sembli, no estem ni tant al sud ni vivim a un lloc "tant i tant sec"... (bé, això, a més de demostrar una versatilitat brutal de l'espècie). Evidentment, aquí a casa nostra l'hem de buscar a llocs amb una mínima humitat... fondalades de rieres, per exemple. Tot i això, és un animal francament difícil de trobar degut als seus hàbits semisubterranis (passa la major part de la seva vida totalment "inxeposat" a la superfície). Així doncs, fa servir com a microhàbitats preferits zones amb abundant vegetació herbàcia i arbustiva, i fullaraca, o hi excava galeries o hi "navega", i si a més a més el sòl és poc compactat, millor que millor, ja que també hi excavarà. Deu ser el terror de qualsevol artròpode que viu a la fullaraca, a més de ser el terror dels llimacs i dels cucs de terra, que sembla ser que són els seus dinars preferits.


Per tant, tot i que són molt fidels als seus petits territoris un cop són adults, no és d'extranyar que no en veiem pas cap ni una quasi mai encara que sapiguem on són, essent un rèptil extremadament discret. Per exemple, la femella de la foto no l'hem vista pas mai més... hem de suposar que aquí al món mediterrani, l'estiu se'l passen ben enterradets fugint de la sequedat exterior, i l'hivern també ben quietets esperant la calor, pel que és normal que quan es veiés a la zona no fos ni a l'estiu ni a l'hivern sinó a la tardor: de fet, però, la millor època per veure'n és la primavera i la millor manera de trobar-los, aixecant pedres i troncs.


Com ja he dit, la de la foto és una "senyora" nina, una femella. Els "senyors" vidriols, els mascles, tenen un color molt més uniforme (sense les bandes clares dorsals) i sovint alguns ocels blaus al lateral com és típic a molts mascles de sagrantanes i lluerts.
Esperem que n'apareguin aviat altra vegada, realment deuen ser-hi poc abundants aquí als nostres massissos, en fi, que després de tres anys ja seria hora de trobar-ne un altre a l'Ardenya o les Gavarres, no???

p.d. afegit a dia 6 abril dels 2012:
Gràcies a les aportacions de més gent aficionada al tema i una bona recopilació de dades que porto fent aquests dies de blog en blog de la zona, he pogut corroborar que el vidriol està escampat per totes les Gavarres, des de Cruïlles fins a Sant Feliu passant per Romanyà... sembla però, més abundant a les clarianes herboses envoltades de bosc a les Gavarres, potser és on l'hi hauria de buscar més... aviam quan hi ha sort.



dissabte, 15 d’octubre de 2011

Inauguració del Blog (Amfibis i Rèptils ja!!!)

Tot esperant que s'acabi aquest estiu interminable.... aprofito per crear i inaugurar aquest blog, que intentarà ser una mena d' "Anuari herpetològic (i altres elements naturalistes) de la Vall d'Aro i zones properes", si el temps i la sort m'ho permeten!

I res millor per inaugurar pensant en l'etern estiu que recordant que també va començar molt tard. Dues fotos del 30 de Juliol de 2011, a Cassà de la Selva. Humitat, fresca, pluja.... que el temps és boig? Els amfibis mediterranis s'hi adapten! Reinetes i gripaus d'esperons cantant fins a l''Agost, les granotes pintades i els gripaus corredors tampoc hi faltaven. Potser els únics una mica fidels a la seva fenologia han estat els tritons verds, els palmats i les salamandres (a mitges), i els gripauets (Pelodytes punctatus) en part.... Una primavera genial, llarga com mai.... ara, mai s'acaba l'estiu. Vaja, de moment tenim un 2011 d'imprevisibilitat pura, mediterrani com mai....


Espero que d'aquí poc s'obri l'anuari real d'aquest blog amb alguna cosa interessant a les Gavarres o l'Ardenya! Salut!