Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Ara fa tres anys.... El lluert que va perdre les potes: Anguis fragilis (nina o vidriol)

Com que de moment encara no plou i el canvi de temps, la girada de truita, doncs no arriba... aprofito per escriure sobre un dels bitxos més graciosos, pacífics i discrets que podem trobar aquí a la nostra zona: la nina o vidriol, l'última vegada que n'he tingut notícies a la zona (concretament a Sant Feliu de Guíxols) en aquest cas és fa exactament tres anys.



La nina (a l'Empordà) o vidriol en "estàndard" (Anguis fragilis), per més que a primer cop d'ull ho pugui semblar, no és una serp sinó un esquamós àpode, el que vindria a ser, parlant clar, "un lluert sense potes". Podem veure, si el capturem, que no té les parpelles soldades i transparents com una serp, sinó que té "ulls de sagrantana". Tampoc té una sola filera d'amples esquames al ventre com les serps, sinó que té una disposició semblant a la del dors. La llengua, si tenim la sort de veure-la (com a la primera foto) també n'és lleugerament diferent. Fins i tot, si l'agaféssim per la cua (no cal fer-ho per comprovar-ho, si us plau! Que no la regeneren del tot bé sinó que en surt un munyonet més curt... que tampoc cal complica'ls-hi la vida més del compte!!) és capaç d'autotomitzar-la, és a dir, de deixar-la anar com qualsevol sagrantana o lluert dels que es coneixen habitualment. Té un aspecte cilíndric i allargat, i pot arribar a fer aproximadament mig metre de longitud total si la cua no "l'ha perduda pel camí" i és l'original, cosa que no sempre passa (per això el nom en llatí fragilis).



És un rèptil de caire clarament europeu, no gaire amant del món mediterrani, arribant fins a escandinàvia pel nord de la seva distribució, pel que la seva presència a llocs com Sant Feliu de Guíxols demostra que encara que a vegades ho sembli, no estem ni tant al sud ni vivim a un lloc "tant i tant sec"... (bé, això, a més de demostrar una versatilitat brutal de l'espècie). Evidentment, aquí a casa nostra l'hem de buscar a llocs amb una mínima humitat... fondalades de rieres, per exemple. Tot i això, és un animal francament difícil de trobar degut als seus hàbits semisubterranis (passa la major part de la seva vida totalment "inxeposat" a la superfície). Així doncs, fa servir com a microhàbitats preferits zones amb abundant vegetació herbàcia i arbustiva, i fullaraca, o hi excava galeries o hi "navega", i si a més a més el sòl és poc compactat, millor que millor, ja que també hi excavarà. Deu ser el terror de qualsevol artròpode que viu a la fullaraca, a més de ser el terror dels llimacs i dels cucs de terra, que sembla ser que són els seus dinars preferits.


Per tant, tot i que són molt fidels als seus petits territoris un cop són adults, no és d'extranyar que no en veiem pas cap ni una quasi mai encara que sapiguem on són, essent un rèptil extremadament discret. Per exemple, la femella de la foto no l'hem vista pas mai més... hem de suposar que aquí al món mediterrani, l'estiu se'l passen ben enterradets fugint de la sequedat exterior, i l'hivern també ben quietets esperant la calor, pel que és normal que quan es veiés a la zona no fos ni a l'estiu ni a l'hivern sinó a la tardor: de fet, però, la millor època per veure'n és la primavera i la millor manera de trobar-los, aixecant pedres i troncs.


Com ja he dit, la de la foto és una "senyora" nina, una femella. Els "senyors" vidriols, els mascles, tenen un color molt més uniforme (sense les bandes clares dorsals) i sovint alguns ocels blaus al lateral com és típic a molts mascles de sagrantanes i lluerts.
Esperem que n'apareguin aviat altra vegada, realment deuen ser-hi poc abundants aquí als nostres massissos, en fi, que després de tres anys ja seria hora de trobar-ne un altre a l'Ardenya o les Gavarres, no???

p.d. afegit a dia 6 abril dels 2012:
Gràcies a les aportacions de més gent aficionada al tema i una bona recopilació de dades que porto fent aquests dies de blog en blog de la zona, he pogut corroborar que el vidriol està escampat per totes les Gavarres, des de Cruïlles fins a Sant Feliu passant per Romanyà... sembla però, més abundant a les clarianes herboses envoltades de bosc a les Gavarres, potser és on l'hi hauria de buscar més... aviam quan hi ha sort.



1 comentari: