Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dissabte, 3 de novembre de 2012

Salamandres en reproducció: Tot un espectacle



Un dels amfibis més comuns aquí a la “Catalunya humida”, si hi ha boscos i fondalades, és la salamandra (Salamandra salamandra):

Tot i això, com passa amb la majoria d’amfibis, la gent no en sap gaire res en general... com a molt sabem que són animals negres a taques grogues, i que són nocturns. En aquest post explicarem com funciona la reproducció d’aquest amfibi a les nostres terres (Ardenya, Selva, Gavarres, Baix Empordà en general), i així qui ho llegeixi ja sabrà una cosa més, que l’ajudarà a estimar-se una mica més aquests bitxos tant espectaculars. I ja veureu que espectaculars que són a l’hora de reproduïr-se.


Si sortiu de nit algun d’aquests dies d’Octubre és molt possible que us en trobeu, i amb una activitat brutal. Què està passant entre les salamandres?? Doncs... tot alhora. Aprofitant que les basses i rierols s’omplen en aquesta època, les femelles van a parir les larves, i alhora els mascles es barallen per tenir un bon lloc per... “interceptar-les” i aparellar-s’hi. Com pot ser tot alhora?

Bé, primer de tot cal tenir en compte que les femelles tenen una espermateca: una petita cavitat en el conducte oviductal que els hi dóna la capacitat d’emmagatzemar esperma per molt de temps i “fecundar-se” quan els hi dongui la gana. Us ho imagineu que interessant que seria poder concebre els fills exactament el dia que tu volguessis? Doncs mira, aquesta capacitat explica com s’ho fan les salamandres per ja estar ben prenyades quan s’omplen les basses a la tardor (les avantatges d’això no s’acaben aquí: p.ex. a l’hora de colonitzar nous ambients pot ser útil no dependre d’un mascle company de viatge i poguer fundar una nova població tu soleta, amb el que la retenció de llarga durada d’esperma pot ser interessant.... i sí, s’ha comprovat en captivitat que hi ha salamandres que retenen l’esperma fins a dos anys i mig!!).

Les salamandres prenaydes se'ls hi veu fàcilment per la panxa que fan!
A més a més, i ara anem al cas, l’espermateca els hi permet fer coses com aparellar-se mentre estan prenyades, evidentment, ja que l’esperma es queda guardadet esperant la següent tongada d’òvuls. I aquí hi ha la gràcia del que passa en aquests dies. Els mascles intenten aparellar-se amb les femelles, anant-les a trobar al lloc on elles van a parir les larves. Així de collonut. Per fer-ho encara més entretingut, hi ha una certa competència el que fa que hi hagi baralles per les femelles... és a dir, combats rituals entre mascles. L’altre dia vaig tenir la sort de filmar-ne un a Solius, i això és el que em va fer escriure aquest post, com que té tres parts l’he penjat al youtube i l’enllaço aquí:

1a part, així és com me'ls vaig trobar:


2a, la mala llet continua:


 3a i última, tenim un guanyador, el senyor groguet!:



 Tal i com diu a la descripció del vídeo, els combat consisteix en què els dos mascles intenten esgotar l'altre pujant-se-li a caballet, i es van alternant en el seu paper mentre es barallen per agafar un paper o l’altre, també així provant-se les forces. Finalment el perdedor, cansat, es veu obligat a abandonar la zona òptima per interceptar femelles i aparellar-se (en aquest cas la vora d'una bassa on pareixen ells), mentre que el guanyador es queda a la zona "bona", i la defensa bloquejant-li el pas a l'altre. Déu n’hi do.

Bé, i un cop aconseguim que el mascle fort i guapo convenci la femella perquè aquesta s’ompli l’espermateca? Com ja hem dit, la femella preveu quan “tocaria per anar bé” i “es fecunda”, però la part interessant en aquest cas és que les larves neixeràn a dins del ventre de la femella, és a dir, la femella no pon ous sinó que pareix larves (més de vint o trenta!) completament formades que creixeràn a la bassa fins a la seva metamorfosi:

Larva de salamandra recent nascuda: neixen així de primes i esquifides! Ara només li falta començar a depredar..

Larva de salamandra ben crescudeta, amb el seu "uniforme de camuflatge" i les seves brànquies externes.

Larva de salamandra a punt de sortir de l'aigua i passar a la vida terrestre: les brànquies es reabsorbeixen i el color comença a agafar groc i negre.

Tot i això, i si hi ha problemes amb el part?? Doncs les salamandres, com les persones, tenen parts prematurs, que no acostumen a funcionar bé... I aquí, casualitat de la vida és quan el colega Iago Pérez m’envia aquestes fotos espectaculars aquesta setmana (un motiu més per fer aquest escrit!) de parts prematurs de salamandra, un de moooolt prematur (són ous pràcticament!):


  I un de prematur, a on podem veure l'embrió perfectament format ja a dins de la coberta transparent:
 

En Iago em va dir que no semblava que la petita estigués viva de cap de les maneres. Unes fotos espectaculars i molt il·lustratives.

En fi, que tota aquesta meravella, és a dir, que s’aparellin al terra (no els hi cal aigua), que després concebin els fills quan vulguin (aquí a l’Empordà més o menys preveuen que a la tardor les basses s’ompliran), i que retinguin i puguin retardar el part de les larves mentre aquestes creixen al ventre fins el dia que realment plou força i s’omplen les basses, probablement explica l’èxit d’aquest bitxo a qualsevol lloc amb prou pluviometria i humitat perquè hi pugui desenvolupar la seva activitat. De fet, una salamandra és un tritó “terrestritzat” i adaptat a viure una vida molt més terrestre... i sembla que se’n surten prou bé!!


P.D. I com a dada final, cal dir, que la salamandra es distribueix per pràcticament tota l’Europa continental i per espectacular que sembli, dins de la mateixa espècie hi ha més d’un mecanisme de reproducció (!!!!Talment com si entre humans doncs, no sé, la gent de l’àsia parissin nens i nenes “normals” però nosaltres parissim larves amb brànquies que després passarien a ser nens i nenes, sense ser espècies diferents!!!)
Si pitgeu:
i enteneu bé l’anglès, podreu llegir un dels millors estudis embrionaris que s’han fet sobre el tema, amb fotografies realment espectaculars. Les poblacions vivípares (sí, vivípares, pareixen salamandretes ja grogues i negres, que són caníbals intra-uterines!) de salamandra són del nord central-occidental de la Península Ibèrica, amb el que podríem dir que tenim un tresor evolutiu a pam i toc. Espero anar-les a veure algun dia aviat (encara no he pogut!)




divendres, 2 de novembre de 2012

Serps d'aigua de les Nits d'Octubre



Bé, després d’algunes setmanes amb una mica massa de feina, aprofitaré per fer un post en el blog perquè no es quedi orfe ara a la tardor, pobret. Després de la fredorada que ha fet sembla estrany parlar de serps... però no tant, de fet.
En l’imaginari popular les serps (i els rèptils en general) són animals que se n’acostuma a tenir el concepte de què viuen “com amb més caloreta, millor”. Això s’ha de desmentir, ja que tots els poiquiloterms o “animals de sang freda”, és a dir, els animals que (al contrari de nosaltres) no controlen la seva temperatura corporal per mitjà de mecanismes interns metabòlics, en general són molt més flexibles amb la seva temperatura corporal i alhora el que intenten aconseguir és trobar la temperatura òptima en l’ambient que ocupen: massa fred els entorpeix, sí, però massa calor els molesta (en casos extrems mata) igual que a nosaltres.
De fet, m’és inevitable desmentir el concepte popular de rèptil=calor repetidament en el blog:

Aquest mateix post sorgeix del fet de què, després de no veure ni una serp d’aigua (Natrix maura) en tot l’estiu, me’n vaig trobar tres en menys de dues hores el 19 d’Octubre, tot de nit i ploguent... i elles a dins de les bassetes, amb l’aigua fresca i plenes de capgrossos, menjant-se’ls amb gana. Fins i tot en vam trobar dues de ben juntetes:


De fet, és una escena de poc estranyar si saps que les serps d’aigua tenen activitat nocturna tot sovint i que aquella nit bufava una xalocada-migjornada molt càlida que feia que hi hagués una temperatura prou agradable per ser l’Octubre... a més a més, com ja us podeu imaginar, la temperatura òptima d’una serp d’aigua (Natrix maura) no pot ser massa alta. L’aigua acostuma a ser fresqueta, i... us podeu imaginar una serp caçant peixos en un rierol amb una aigua a 17ºC si la serp està lenta? Ja costa prou atrapar peixos, imagineu-vos si no esteu en totes les vostres facultats: impossible. Per tant, la temperatura corporal d’activitat de les serps d’aigua s’ha vist que pot ser des d’uns 13 ò 14ºC fins a uns trenta-i-escatx graus de temperatura corporal, amb el que per sobre o per sota d’aquesta temperatura de l’aigua marxen a amagar-se a algun lloc evitant així els extrems. És a dir, que a una aigüeta a 16 ò 17 graus hi estan perfectament i hi cacen. L’òptim, però, es veu que es situa entre els 24 i 29ºC.

Com ja podeu veure aquesta foto no és de nit: és un exemplar dels carcaixells del 2009, que va intentar posar-se ben al fons del mini-toll del rierol per fugir, però l'aigua era transparent del tot!

Pels que no la coneixeu, la serp d’aigua (Natrix maura) és la serp més especialitzada en sobreviure en sistemes aquàtics de la nostra fauna. Busseja amb una habilitat espectacular, i de fet això és el que li permet refugiar-se i alimentar-se d’invertebrats aquàtics, capgrossos i peixos fent servir tot tipus de tàctiques d’aguait i picaresca. De fet, si hi ha aigua (i aquesta no està buida de vida per culpa de contaminació o insecticides), aquesta espècie ens pot aparèixer a qualsevol lloc, des de tolls fangosos amb capgrossos (com en aquest cas) fins a grans basses i rius i aiguamolls (p.ex. als aiguamolls de l’Empordà és bastant comuna)... i fins i tot en algun cas s’ha vist repetidament alguna serp d’aigua caçant peixets a les basses fetes per les onades al cantó del mar!! Per altra banda, veure-la fora de l’aigua realment passa poques vegades (a sota de pedres a prop de l’aigua normalment l’hi trobarem), i veure-la lluny de l’aigua (sense cap rierol o bassa a la vista), molt i molt poques vegades. Així doncs, la frase, "com peix a l'aigua" l'hi va clavada:



Com a dada final interessant, cal dir que per sobreviure, apart de amb la fugida normalment bussejant, confia en el mimetisme batesià, és a dir, la semblança a una altra espècie, preferiblement molt més perillosa, per així “fer por” i espantar al possible depredador o curiós. En aquest cas, la serp d’aigua “tria” evolutivament assemblar-se als verinosos escurçons europeus (Vipera sp.). Així doncs, no només el disseny de colors dorsal serà molt semblant, sinó que les dues espècies també tenen les escames carenades (amb “quilla” al mig de l’escama) i, a sobre, quan se sent amenaçada la serp d’aigua infla la part posterior del cap i l’aplana amb el que la semblança amb un escurçó pot ser increïblement gran si no tens massa experiència (el crani de les serps és MOLT FLEXIBLE.... es diu sovint que disloquen les mandíbules, de fet.... bé, això és imprecís: la majoria ni tan sols les tenen “locades” [posades] a cap lloc del qual les hagin de treure). 

La pregunta que us fareu els que això us agafi de nou és: i com sé jo que el que tinc a davant no és un escurçó?? Si veiéssiu això corrent...


 ...com sé què és???
Si corre i dubteu, bé, millor ser prudents (en aquest cas és un escurçó), però si la veieu amb calma hi ha diferències, i importants:
Escurçó pirinenc (Vipera aspis) de la Cerdanya

Serp d'aigua (Natrix maura) de Cassà de la Selva
  
Una bona foto per fixar-se en les pupiles

Com podreu veure si us hi fixeu a les fotos la característica clau és: l’ull de la serp d’aigua és més rodó, sense tanta “cella” i sobretot, amb la pupila circular. Ja veieu que la pupila de l’escurçó és ben vertical. Altres coses que ens poden assegurar el tret: la serp d’aigua busseja a la mínima, els escurçons no acostumen a fer-ho massa sovint... i altres trucs no massa fiables poden ser que el color de la serp d’aigua acostuma a ser més grisós i no tant marronós o bru, i bé, la forma del cap és una mica diferent i amb escames més grosses a la serp d’aigua i sovint amb un disseny en forma de V més fosca... però la millor manera i la que no fallarà mai si no les coneixeu gaire, que quedi clar, és la pupila. Bé, i un cop us hagueu atrevit a agafar-la (per si la voleu contemplar tranquil·lament una estona), la serp d’aigua és pacífica per definició i NO MOSSEGA excepte si li féssiu moooolt de mal. És a dir, que si agafeu una serp d’aigua i us mossega a la primera... probablement tindreu dos puntets de feridetes i haureu de córrer a l’hospital perquè era un escurçó. Espero que no us passi!

Queden moltes coses per explicar de la serp d’aigua, però clar, si s’expliquen totes de cop és massa informació de cop i a sobre no té gràcia... les coses les niré explicant pel blog a mesura que me les trobi o alguna cosa m’hi faci pensar, que és com més mola. Au. El proper post serà de salamandres i serà em sembla dels que tindràn material més "inèdit" en aquest blog. Espero trobar temps aviat per escriure'l.





dijous, 27 de setembre de 2012

Els corredors de les sorres: Els Psammodromus



Ja era hora de què trobés el moment per escriure un petit post al blog sobre aquests dos animalons tant especials de la nostra fauna: el sargantaner gros o sagrantana cuallarga (Psammodromus algirus) i el sargantaner petit (Psammodromus edwardsianus, abans Psammodromus hispanicus).
El mateix gènere (Psammodromus, que en llatí ve de Psammo= sorra,  i dromus=corredor, és a dir, els “corredors de les sorres”) i uns orígens i una preferència d’hàbitat que a grans trets pot ser semblant...  però degut a baixa especialització del primer, el gros probablement és el rèptil més abundant del Baix Empordà, mentre que el petit, més exigent i especialista, està de ben segur entre els més escassos. El que m'ha inspirat a fer el post ha estat aquesta casualitat de foto:

Dos animals hi ha a la foto...

El mateix, però enfocant més l'animal de l'esquerre i menys el del fons...

Aquesta foto sembla una tonteria però diu molt d'aquests animalons. A l'esquerre, pujat a dalt de les herbes, un sargantaner gros (el que es veu pitjor), i al fons, ja preparat per enterrar-se entre les arrels, el sargantaner petit... i és que tot i ser espècies germanes una sempre "fuig cap amunt" i l'altre "cap avall". Ara en parlarem.

Aquest gènere és realment interessant, amb unes 6 a 10 espècies (en discussió... p.ex. veieu: http://vipersgarden.at/PDF_files/PDF-3173.pdf ) escampades i/o compartides entre el Magreb i l’Ibero-Occitània (la zona mediterrània del SO d’Europa), i amb un tret molt característic totes: les escames carenades i amb els extrems sobresortint... a la foto es veu clarament:

Escames carenades = "que tenen nervi" com una fulla

Segons s’hipotetitza, això els ajuda a moure’s ràpidament per la sorra... té certa lògica, donat l’origen nord-africà d’aquests bitxos i l'hàbitat sorrenc de moltes de les espècies, però la veritat és que és difícil de dir i em sembla que n’hi ha més d’una teoria sobre això. Per exemple, tot i que sovint no es mou per la sorra, Psammodromus algirus les conserva....

Com ja ha quedat clar, a casa nostra n’hi ha dues espècies. El sargantaner gros, el Psammodromus algirus ("algirus" ve d’Algèria, on també s’hi troba, per més info: http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/pdf/psaalg.pdf ) és un animaló que ocupa pràcticament qualsevol ecosistema mediterrani prou assolellat: des de dunes i reredunes, a brolles, estepes, semideserts, boscos oberts, marges de camps de conreu, herbassars, i boscos tencats si hi ha alguna clariana... és la sargantana mediterrània per excel·lència, i qualsevol de vosaltres que aneu sovint a bosc segur que n’heu vist més d’una vegada. De fet, és, probablement, el rèptil més abundant de Catalunya [Tot i que la sagrantana de paret (Podarcis liolepis) és molt comuna a prop de l’home, hem de recordar que per sort encara la major part del nostre territori són conreus i boscos, a on hi "mana" el Ps.algirus i no la sagrantana de paret, adaptada a la vida a les roques o parets tal i com indica el seu nom popular], i pot ser de bona mida (no de mida llangardaix, però deu n’hi do). Aquesta versatilitat del sargantaner gros és brutal fins al punt de què a les dunes de Pals viu entre les mates escampades que hi ha amb l'altre sargantaner, però a bosc sovint te’l trobes prenent el sol a sobre de branques, a mitja alçada:

Aquesta femella ha trobat un solàrim per espatarrar-s'hi que sembla ideal!!! Quina patxorra!! I podeu veure perquè també se'n diuen "cuallargues"... una bona cua, sí senyora.

És per això que sempre es diu que "fuig cap amunt": sovint es refugia entre les branques espesses dels matolls o puja per les herbes, i no tant entre les arrels, i sovint et passa que el busques pel terra, on també s'hi mou molt ràpid i molt hàbilment:






....i en realitat està penjat per alguna branca d'algun arbust o un arbre, mirant-te sorneguerament, com el de la dreta, pujat a un eucaliptus:




A l’Ardenya, a la zona dels Carcaixells (bosc obert/brolla), des de Can Llaurador fins a peu de muntanya a sota de la via ferrata, se n’hi poden comptar més d’una quinzena d’adults amb facilitat si el dia és bo i de primavera, al marge dels camins i corriols, amb un trajecte realment curt i còmode caminant. I encara hi ha llocs on és més abundant.




L’altre espècie, en canvi, el sargantaner petit (Psammodromus edwardsianus [o hispanicus fins fa ben poc], per més info, el text de l'hispanicus [la gran majoria de coses són aplicables també a edwardsianus]: http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/pdf/psahis.pdf) és una de les petites joies que hem de conservar... és la sagrantana més petita de Catalunya i està tant especialitzada a la vida a zones obertes, amb sol nu i si pot ser sorrenc (per enterrar-s’hi hàbilment) que això fa que sigui molt escassa i en perill a casa nostra. Corre com un boig entre mates quan t’hi acostes, amagant-se entre les tiges, les arrels i enterrant-se per desaparèixer del mapa amb una facilitat al·lucinant. És realment difícil de trobar quan l'hàbitat no és l'ideal. Si no esteu en unes “dunes naturals” com per exemple les de Pals i en veieu un, probablement us heu confós, així de clar.

L'hàbitat. Sòl nu i mates per amagar-s'hi. Al fons, les Illes Medes.
Típica visió del bitxo: quan el veus, ell ja t'ha vist abans i està esperant per amagar-se definitivament
 
Al contrari que l'anterior, aquest bitxo fuig cap a baix: s'enterra entre les arrels i la sorra, i viu específicament a llocs on pugui córrer salvatge, alegre i lliurement abans de fer-ho. Tant ràpida com la seva carrera és la seva vida: viu com a molt dos anys, i a amb un anyet o menys ja es reprodueix! Live fast, die young, and leave a beautiful corpse, i tant!!
  
Mida aproximadament màxima de l'espècie!!! I no tinc les mans d'en Gasol!!

La seva especialització, com totes les especialitzacions te dues conseqüències:
1- Ets molt bo fent "lo teu". En aquest cas, podem dir: a les dunes ben conservades el sargantaner petit és abundant, i molt més que el sargantaner gros, l'altre espècie a les dunes... realment un bon dia a la Platja de Pals se n'hi poden comptar un futimer.... hi viu com peix a l'aigua.
2 - Ets un patata fent "la resta". És a dir, poc adaptable. Com ja us podeu imaginar, encara no n'he vist enlloc de l'Empordà que no siguin unes dunes... segons diuen "haberlos haylos", però en fi...

El disseny dorsal "reticulat" és la manera més fàcil de distingir l'espècie si no el tenim tant a prop

I això implica que l'amenaça pitjor per aquesta espècie són les amenaces al seu hàbitat, sigui el seu "tencament" progressiu cap a bosc o matollar massa dens, o per què algun espècie invasora s'ho carrega tot:
 
Al perdre's la dinàmica natural de les dunes, el pins pinyoners sovint les invadeixen, amb el que l'hàbitat dunar obert despareix per passar a ser un lloc ombrívol i amb sorra més fixada, i amb l'hàbitat desapareixen totes les espècies que hi van lligades, vegetals o animals, com el sargantaner petit.

El Carpobrotus edulis, "els dits", un dels pitjors invasors exòtics de les dunes, és un perill per l'hàbitat dunar (i per tothom que hi viu de passada, evidentment)

Esperem que no passi el pitjor i l'hàbitat es conservi. Si ho aconseguim, el sargantaner seguirà amb la seva fast living, fast running, fast dying... una joia de la fauna empordanesa, poc conegut però molt representatiu del paradís que era la nostra terra quan les dunes es movien i corrien salvatges per on volien, i a sobre, tots els seus animals i plantes.