Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dijous, 27 de setembre de 2012

Els corredors de les sorres: Els Psammodromus



Ja era hora de què trobés el moment per escriure un petit post al blog sobre aquests dos animalons tant especials de la nostra fauna: el sargantaner gros o sagrantana cuallarga (Psammodromus algirus) i el sargantaner petit (Psammodromus edwardsianus, abans Psammodromus hispanicus).
El mateix gènere (Psammodromus, que en llatí ve de Psammo= sorra,  i dromus=corredor, és a dir, els “corredors de les sorres”) i uns orígens i una preferència d’hàbitat que a grans trets pot ser semblant...  però degut a baixa especialització del primer, el gros probablement és el rèptil més abundant del Baix Empordà, mentre que el petit, més exigent i especialista, està de ben segur entre els més escassos. El que m'ha inspirat a fer el post ha estat aquesta casualitat de foto:

Dos animals hi ha a la foto...

El mateix, però enfocant més l'animal de l'esquerre i menys el del fons...

Aquesta foto sembla una tonteria però diu molt d'aquests animalons. A l'esquerre, pujat a dalt de les herbes, un sargantaner gros (el que es veu pitjor), i al fons, ja preparat per enterrar-se entre les arrels, el sargantaner petit... i és que tot i ser espècies germanes una sempre "fuig cap amunt" i l'altre "cap avall". Ara en parlarem.

Aquest gènere és realment interessant, amb unes 6 a 10 espècies (en discussió... p.ex. veieu: http://vipersgarden.at/PDF_files/PDF-3173.pdf ) escampades i/o compartides entre el Magreb i l’Ibero-Occitània (la zona mediterrània del SO d’Europa), i amb un tret molt característic totes: les escames carenades i amb els extrems sobresortint... a la foto es veu clarament:

Escames carenades = "que tenen nervi" com una fulla

Segons s’hipotetitza, això els ajuda a moure’s ràpidament per la sorra... té certa lògica, donat l’origen nord-africà d’aquests bitxos i l'hàbitat sorrenc de moltes de les espècies, però la veritat és que és difícil de dir i em sembla que n’hi ha més d’una teoria sobre això. Per exemple, tot i que sovint no es mou per la sorra, Psammodromus algirus les conserva....

Com ja ha quedat clar, a casa nostra n’hi ha dues espècies. El sargantaner gros, el Psammodromus algirus ("algirus" ve d’Algèria, on també s’hi troba, per més info: http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/pdf/psaalg.pdf ) és un animaló que ocupa pràcticament qualsevol ecosistema mediterrani prou assolellat: des de dunes i reredunes, a brolles, estepes, semideserts, boscos oberts, marges de camps de conreu, herbassars, i boscos tencats si hi ha alguna clariana... és la sargantana mediterrània per excel·lència, i qualsevol de vosaltres que aneu sovint a bosc segur que n’heu vist més d’una vegada. De fet, és, probablement, el rèptil més abundant de Catalunya [Tot i que la sagrantana de paret (Podarcis liolepis) és molt comuna a prop de l’home, hem de recordar que per sort encara la major part del nostre territori són conreus i boscos, a on hi "mana" el Ps.algirus i no la sagrantana de paret, adaptada a la vida a les roques o parets tal i com indica el seu nom popular], i pot ser de bona mida (no de mida llangardaix, però deu n’hi do). Aquesta versatilitat del sargantaner gros és brutal fins al punt de què a les dunes de Pals viu entre les mates escampades que hi ha amb l'altre sargantaner, però a bosc sovint te’l trobes prenent el sol a sobre de branques, a mitja alçada:

Aquesta femella ha trobat un solàrim per espatarrar-s'hi que sembla ideal!!! Quina patxorra!! I podeu veure perquè també se'n diuen "cuallargues"... una bona cua, sí senyora.

És per això que sempre es diu que "fuig cap amunt": sovint es refugia entre les branques espesses dels matolls o puja per les herbes, i no tant entre les arrels, i sovint et passa que el busques pel terra, on també s'hi mou molt ràpid i molt hàbilment:






....i en realitat està penjat per alguna branca d'algun arbust o un arbre, mirant-te sorneguerament, com el de la dreta, pujat a un eucaliptus:




A l’Ardenya, a la zona dels Carcaixells (bosc obert/brolla), des de Can Llaurador fins a peu de muntanya a sota de la via ferrata, se n’hi poden comptar més d’una quinzena d’adults amb facilitat si el dia és bo i de primavera, al marge dels camins i corriols, amb un trajecte realment curt i còmode caminant. I encara hi ha llocs on és més abundant.




L’altre espècie, en canvi, el sargantaner petit (Psammodromus edwardsianus [o hispanicus fins fa ben poc], per més info, el text de l'hispanicus [la gran majoria de coses són aplicables també a edwardsianus]: http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/pdf/psahis.pdf) és una de les petites joies que hem de conservar... és la sagrantana més petita de Catalunya i està tant especialitzada a la vida a zones obertes, amb sol nu i si pot ser sorrenc (per enterrar-s’hi hàbilment) que això fa que sigui molt escassa i en perill a casa nostra. Corre com un boig entre mates quan t’hi acostes, amagant-se entre les tiges, les arrels i enterrant-se per desaparèixer del mapa amb una facilitat al·lucinant. És realment difícil de trobar quan l'hàbitat no és l'ideal. Si no esteu en unes “dunes naturals” com per exemple les de Pals i en veieu un, probablement us heu confós, així de clar.

L'hàbitat. Sòl nu i mates per amagar-s'hi. Al fons, les Illes Medes.
Típica visió del bitxo: quan el veus, ell ja t'ha vist abans i està esperant per amagar-se definitivament
 
Al contrari que l'anterior, aquest bitxo fuig cap a baix: s'enterra entre les arrels i la sorra, i viu específicament a llocs on pugui córrer salvatge, alegre i lliurement abans de fer-ho. Tant ràpida com la seva carrera és la seva vida: viu com a molt dos anys, i a amb un anyet o menys ja es reprodueix! Live fast, die young, and leave a beautiful corpse, i tant!!
  
Mida aproximadament màxima de l'espècie!!! I no tinc les mans d'en Gasol!!

La seva especialització, com totes les especialitzacions te dues conseqüències:
1- Ets molt bo fent "lo teu". En aquest cas, podem dir: a les dunes ben conservades el sargantaner petit és abundant, i molt més que el sargantaner gros, l'altre espècie a les dunes... realment un bon dia a la Platja de Pals se n'hi poden comptar un futimer.... hi viu com peix a l'aigua.
2 - Ets un patata fent "la resta". És a dir, poc adaptable. Com ja us podeu imaginar, encara no n'he vist enlloc de l'Empordà que no siguin unes dunes... segons diuen "haberlos haylos", però en fi...

El disseny dorsal "reticulat" és la manera més fàcil de distingir l'espècie si no el tenim tant a prop

I això implica que l'amenaça pitjor per aquesta espècie són les amenaces al seu hàbitat, sigui el seu "tencament" progressiu cap a bosc o matollar massa dens, o per què algun espècie invasora s'ho carrega tot:
 
Al perdre's la dinàmica natural de les dunes, el pins pinyoners sovint les invadeixen, amb el que l'hàbitat dunar obert despareix per passar a ser un lloc ombrívol i amb sorra més fixada, i amb l'hàbitat desapareixen totes les espècies que hi van lligades, vegetals o animals, com el sargantaner petit.

El Carpobrotus edulis, "els dits", un dels pitjors invasors exòtics de les dunes, és un perill per l'hàbitat dunar (i per tothom que hi viu de passada, evidentment)

Esperem que no passi el pitjor i l'hàbitat es conservi. Si ho aconseguim, el sargantaner seguirà amb la seva fast living, fast running, fast dying... una joia de la fauna empordanesa, poc conegut però molt representatiu del paradís que era la nostra terra quan les dunes es movien i corrien salvatges per on volien, i a sobre, tots els seus animals i plantes.



2 comentaris:

  1. Pues yo también tenía ganas que le dedicaras unas líneas y unas fotos a estas dos especies tan chulas. Estupenda entrada. En Ourense sucede exactamente los mismo con estas dos. Ps. algirus, con un área de distribución mayor, ocupa una más amplia gama de hábitats. En cambio, Ps. occidentalis, mucho más localizada, muestra una amplitud de hábitat menor. Por cierto,en esa zona del Empordà, ¿hay viñedos?. Como comentas que a Ps. edwardsianus solo has podido observarla en dunas costeras, te diré que en la provincia de Ourense, a Ps. occidentalis, a falta de playas, es donde más se la puede encontrar (o al menos donde es más fácil observarla).

    Un saludo y buen otoño.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buenas Daniel!!
      Pues mira no se me había pasado por la cabeza el hecho de que los viñedos fuesen también un buen lugar... aunque por las características del hábitat no es de extrañar!! Pues claro!! No es que haya muchos en la zona, pero ahora creo que se merecen un ojo, jejejej... muchas gracis por el dato otra vez, eres un makina!

      Buen Otoño!!!
      Qua ya empiezan a salir otra vez los anfibios!!

      Elimina