Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dimarts, 8 de maig de 2012

Tòtil (Alytes obstetricans) amb dues postes!!

Abans d’ahir a la nit, buscant larves de libèl·lula per els meus experiments, vaig acabar anant, desesperat per la primavera que se’ns està donant, tant seca, a la terra baixa de les comarques de Girona, aviam si hi havia aigua a una pedrera que em sabia a prop de Cassà...  sincerament, per la bassa que hi havia en aquesta antiga pedrera ja no n’hi donava un duro, parlant clar. Al meu entendre tenia unes condicions genials per tot tipus de bestioles, però a la tardor passada (quan la vaig descobrir) no hi vaig trobar res de res de res, no s’hi va posar res!! I a l’inici de la primavera només unes larves de salamandra... què li passa a aquesta bassa?? Com que està a prop d’una abocador clausurat, la imaginació vola molt, i abans d'ahir a la nit a més a més em pensava que ja estaria seca... però al arribar-hi vaig sortir de dubtes i vaig veure que tenia raó: la bassa tenia unes condicions idònies. Va resultar ser el lloc per excel·lència a on, de moment (segueixo investigant contínuament...), sé que s’hi poden trobar fàcilment:


Tòtils (Alytes obstetricans)!!! Al baixar del cotxe vaig sentir uns quants mascles cantant, amb els seus xiulets tant carasterístics, el talús n’estava ple!!! Tinguent en compte que a bona part dels nostres massissos no n'hi sobren, brutal... sortien xiulets de tot arreu!!! Com que de fet anava a fer-hi feina, vaig encarar-me cap a la bassa, per després més tard ja anar a fer “el friki” i “el fotògraf” aviam què trobava... però el destí o el que sigui no em va deixar treballar gaire, i em va aparèixer als peus de seguida un mascle ben pinxo, amb no menys que dues postes a les cames!!!:


Pels que no sabeu gaire de què va el tema, el gènere Alytes (el dels tòtils) és una cosa molt interessant, antiga i particular dins del món dels amfibis que han arribat vius fins avui en dia, que té poques espècies i només trobem en tot el món al Sud Oest d’Europa continental, en alguns racons de Mallorca (el nostre estimat ferreret, Alytes muletensis) i en alguna serralada al nord del Magreb...

Distribució mundial del gènere Alytes
  
 ...i entre algunes altres coses particulars (com alguns aspectes de la morfologia, el cant, capgrossos que es poden quedar a l’aigua uns quants anys...) les espècies d'aquest gènere tenen un mètode de reproducció únic al món entre els anurs. No és que no n’hi hagi pas de més curiosos ni de semblants perquè els amfibis tenen tela, però aquest és únic!!  Per resumir-ho, diríem que l’amplexus o aparellament es compon d’una sèrie de “protocols” i rituals que poden ser molt llarguets (més de dues hores, sí, dues hores, de carícies, cants de tots dos, etc etc etc... tot un amor, ben bé sexe tàntric amfibi) fins que la femella per fi es decideix a fer la posta amb els ous perquè el mascle els fecundi. La part més espectacular del tema, però, és que al contrari que passa amb la resta d’anurs europeus, tot això passa... al terra. Lluny de la bassa, o del rierol. I la pregunta és: què passa amb la posta, es queda pel terra morint-se seca?? Evidentment no, se l’enreda el mascle a les potes del darrere i au!! La posta ja està feta per no desfer-se i aguantar les pressions i la sequedat, i el pare doncs a transportar-la i a tenir-ne cura perquè no els hi passi res fins que els capgrossos estiguin a punt de sortir, que els deixarà a l’aigua perquè eclosionin i comencin la seva vida lliure ben contents després de donar uns quantes voltes pel món.... tota una originalitat d’aquests petitons!!!


Com que els mascles no poden transportar infinits ous, es dónen un seguit de situacions curioses: els mascles competeixen per les femelles, sí, però les femelles també es barallen pels mascles (jejjeejje, són un bé preuat!). L’altre és que els mascles amb èxit com el que em vaig trobar porten sovint més d’una posta (fills de diferents femelles) a les potes:


 A la primera (la que està inclosa més endins de les cuixes) ja se li veuen perfectament a través de la “closca” (no es pot considerar closca...) els ulls dels capgrossos de dins dels ous, i s’hi mouen a dins i tot!!... fins que el mascle els deixa a l’aigua quan els hi toca...
I com s’ho fa el mascle per desprendre’s d’una posta i l’altre no?? Bé.... doncs jajaja, no s’ho fa. Les deixa totes dues i que la segona s’espavili ja a la bassa, realment tampoc me’ls imagino aconseguint-t’ho d’alguna altra manera... jajaaja tot i que haig de reconèixer que em va trencar el cap aquesta qüestió durant un bon temps!!! Seria la versió amfíbia de com intentar treure’s uns calçotets sense ni descordar-se els pantalons suposo...

Bé, i per acabar de fer la nit bonica, més de deu llebres en total em van saltar, uns quants conills, uns enganyapastors al mig del camí... cants arreu d’aquests mateixos, de xots i de rossinyols, una lluna immensa... i una colla d’altres amfibis a la pedrera que em van dir: “La bassa de la pedrera al cantó de l’abocador clausurat és la òstia i tu ets un mam*n que amb tres o quatre visites que hi havies fet et pensaves que podies dir que no hi havia res!!!”, com aquests (i fins i tot se m'hi va escapar un tritó palmat!!!):





 

2 comentaris:

  1. Saludos Eudald:
    ¡Qué sorpresa!, dos entradas en menos de diez días. No nos pongas los dientes tan largos que al final ya sabes lo que puede pasar, (nos tornaremos insaciables).
    Lástima de primavera tan seca en esa zona tuya, aquí estamos teniendo suerte y de momento, tras un otoño e invierno muy secos, la lluvia cae con cierta abundancia.
    Cuando he empezado a leer esta entrada no podía parar de mover la cabeza en señal de afirmación. Efectivamente, no han sido pocas las ocasiones en que uno, habiendo llegado a un lugar aparentemente idóneo para la observación de una variada herpetofauna, comienza a notar una desagradable sensación, mezcla de incredulidad y desengaño, a medida que van transcurriendo horas y horas de búsqueda. Y al final acabamos haciéndonos la misma pregunta: ¿Por qué narices ese supuesto paraíso contiene a tan poca herpetofauna?. Yo, las más de las veces, no encuentro respuesta. Recuerdo como en Mayo del pasado año, en la Depresión de Verín (la zona de Galicia con mayor riqueza herpetológica), tras pasar toda la tarde mirando y rebuscando en una ladera con condiciones ideales para albergar a una buena comunidad de herpetos, acabé con un pobre balance final: un juvenil de Coronella girondica. Todavía hoy no le encuentro explicación al fenómeno. Tendré que hacer lo mismo que tú; regresar al lugar y volver a intentarlo. Tal vez finalice de la misma manera, y acabe comprobando que además de girondica, hay otras muchas especies.
    En cuanto al tòtil, una pregunta que me ha venido a la cabeza leyendo tu post es: ¿Por qué esa forma de reproducción?, ¿por qué los Alytes no se dirigen a los puntos de agua y dejan en ella la puesta como hacen el resto de anuros?, ¿tal vez esa forma de reproducción tenga que ver con que sea un linaje muy antiguo, y en aquellos lejanos tiempos era más convenienta acarrear la puesta que dejarla a su suerte?, ¿hay información al respecto?......, porque si no la hay ya sabes lo que te queda Eudald, JE JE JE JE..., ¡Una de tus SUPERHIPÓTESIS!.
    Por cierto, a ver si a lo largo de esta tarde o mañana puedo poner mi granito de arena para ayudarte a resolver el misterio de la mayor actividad de los reptiles después de períodos de lluvia. Te dejaré el comentario en su entrada correspondiente: "Llangardaix ocel.lat i serp de collaret". Si tienes tiempo le echas un ojo y das tu opinión. Si te parece inverosímil, no te cortes y dímelo.

    Hasta luego.

    ResponElimina
  2. Pues mmmmm... tengo mis ideas por la pregunta del "Porqué eso de los alytes?" pero me documentaré un poco más y algun día pronto te respondo lo que creo con más sabiduría jejej
    Finas aviat!

    ResponElimina