Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

divendres, 3 d’agost de 2012

Homenatge al tram mig del Ridaura


Si agafeu la carretera que va de Santa Cristina a Llagostera, just abans de començar la costa de l’Ou,  d’allà en surt un caminet que comença just al davant de Mobles Mulà.... i que ràpidament et fa oblidar la proximitat de l’autovia quan gires a l’esquerre i travesses el Ridaura per un passallís fangós. Uns camps, algunes clarianes, uns masos i uns molins amagats al bosc, i una vall brutalment verda i preciosa i, per molt gent, desconeguda. 

La primera vegada que vaig anar-hi, vaig al·lucinar amb els exemplars de suro i de freixe de la zona, amb les rouredes de roure martinenc gairebé pures que s’amaguen al recer d’algunes comalades cara nord, i de la bellesa del Ridaura i tot el seu bosc de ribera en aquell tram.... Vaig tornar-hi l’altre dia, sota una pluja lleu... de cendres, i sota un sol vermell i rabiós a través dels núvols de fum que venien de quilòmetres al nord, de l'empordà veí, i vaig pensar que és un dels llocs que es mereix un petit homenatge en aquest blog abans de què (esperem que mai) li passi alguna cosa vés a saber.

Començaré pel començament, i cal dir que per disfrutar realment de la vida salvatge (sigui animal o vegetal) en un país massa humanitzat com el nostre és molt recomanable fer una mica de marrada sempre i sortir del camí marcat. De fet, de la manera que he disfrutat més de la natura d’aquesta vall és amb unes xancletes o descalç tot seguint el curs del Ridaura per dins mateix del riu (mullant-me fins als genolls, l’aigua és fresca i hi ha poques sangoneres! però n’he vist alguna que feia feredat, perdoneu però havia d’avisar!)

I si seguiu el riu a l'estiu... durant alguns trams sorrencs no hi ha aigua i és com un camí perdut i salvatge a casa nostra mateix!

També hi ha molts de camins de senglars. Els senglars són molt abundants en aquestes valls carregades d’aglans, aranyons, algun avellaner, cirerers, arços, evònims i olivelles... i en fi, baies i menjar per un tubo. Tenen camins molt ben fets per ells, si els descobreixes, hi pots veure els seus pèls enganxats als troncs, els seus rastres i remenades arreu del terreny. Aquests camins secrets també són molt xulos de fer!!

Els llocs on s'hi revolquen els senglars amb fang són fàcils de detectar...

La primera opció és, potser, la herpetològicament més interessant. Al Ridaura, en aquest tram, s’hi reprodueixen les granotes pintades (Discoglossus pictus):

Els juvenils de Discoglossus són comuns entre les pedres del llit del riu quan aquest s'asseca

i el gripau comú (Bufo bufo), les salamandres (Salamandra salamandra), els tòtils (Alytes obstetricans), com aquest capgros tant simpàtic que sobrevivia com podia a l'estiu i les baixes aigües aquesta setmana:


i els tritons palmats (Lissotriton helveticus... el gran descobriment local d’aquesta setmana, una larva a l’aigua del Ridaura, i al Juliol encara!! Tritons palmats al ridaura!!!):


Val a dir, però que a les nits humides s’hi poden detectar molts més amfibis caminant per la zona, ja que ben a prop, tot i no ser al riu en sí, també hi ha tolls de senglar amb gripau corredor (Bufo calamita, l'ecosistema és brutal!! Els senglars, fent forat per revolcar-s'hi, creen el punt de reproducció dels amfibis quan plou molt i el trau s'omple, i evidentment s'hi posen depredadors de capgrossos, i altres invertebrats de basses efímeres... en aquest cas, els senglars "creen" un sistema des del no res!!): 

Sempre he pensat si en realitat un dels hàbitats naturals del gripau corredor haurien de ser, en un món pristí i sense intervenció de la mà de l'home (és a dir, amb molts més mamífers), els tolls de revolcament amb fang abandonats, o no tant abandonats...

I també hi ha basses aprop amb reineta (Hyla meridionalis), gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i Tritó verd (Triturus marmoratus), i tinc el pressentiment de què algun dia hi trobaré el gripauet Pelodytes punctatus (per completar la llista d'aquesta vall espectacular! Només una mica més amunt del riu hi ha bastanta granota verda Pelophylax perezi). En resum, és una molt bona zona d’amfibis.

En quant a rèptils, com a pertot arreu el rèptil més abundant i fàcil de veure és el sargantaner gros (Psammodromus algirus):

El sargantaner gros és el lacèrtid més fàcil de veure, un cop fugim del món humanitzat i els pobles i masies, a tota la catalunya mediterrània. La vall del Ridaura no n'és una excepció, i l'hi veurem arreu excepte als llocs més exageradament ombrívols i humits.

Però hi ha mooooooooltes més coses. A les aigües i a prop d’elles hi ha les dues espècies més aquàtiques de serp de la nostra fauna: la serp d’aigua (Natrix maura) i la serp de collaret (Natrix natrix), com aquest juvenil de serp de collaret que viu al sotabosc d'una petita pineda ben a prop de l'aigua, a la zona dels molins d'aquesta vall i que em vaig trobar en aquesta visita:



També m’hi he trobat algun exemplar espectacular de serp blanca (Rhinechis scalaris), com aquesta simpàtica senyora de la tardor passada ben a prop dels Mobles Mulà, que no vam atropellar d'un frenasso i m'ho agraeix així:


se li perdona perquè suposem que no n'és conscient de què li vaig salvar la pell ;) . També m'hi he trobat algun lluert (Timon lepidus), i la sagrantana de paret (Podarcis liolepis) als pocs llocs amb pedra, i de ben segur que hi ha la resta d’espècies mediterrànies de rèptil en algun racó.... 
Però no només d’amfibis i rèptils va el tema, perquè és dels pocs llocs on veure una sèrie de plantetes que costen de veure, de llocs humits, com l’evònim europeu i l’olivella, i hi aranyons abundants, corniols, i arços, i polístics, i roldor, i també hi ha una bona i olorosa població d’alocs (Vitex agnus-castus) a les rambles més obertes... i hi ha uns exemplars de freixe de fulla petita espectaculars! I moltes més espècies d’herbetes que (em fa vergonya reconèixer-ho) a vegades no conec. 

Els escassos alocars són un punt de reunió per molts d'insectes a l'estiu, amb la olor que fan no m'estranya!

Totes aquestes floretes atrauen insectes, que alhora atrauen altres insectes que en són els depredadors, com aquests espiadimonis o caballets del diable (Calopterígids):



I als racons més humits hi ha l’espectacular papallona gitana (Arctia sp.), que sembla una mena de tigre/lleopard amb les ales plegades, però que quan vola té les ales inferiors d’un vermell brillant!! La interpretació que se’n fa d’això és que és per destarotar els depredadors un cop comença a volar, i bé, realment impressiona si no t’ho esperes, com a mi, que ja no la recordava de les classes d'artròpodes.... N’he intentat fer alguna bona filmació però davant la meva incapacitat d’acoseguir-ho us remeto als exercicis d’escalfament de la papallona i una altre video més esotèric en alemany, penjats al youtube:

I les mantis, en aquest cas una Empusa sp. que estava esperant com una amenaça invisible i malvada a sobre d’un aloc i em va caçar una papallona a davant dels morros quan ni jo havia vist la caçadora invisible!!!:


 I com ja he dit o us imagineu, també hi ha molts de mamífers i ocells, com senglars (dels pocs llocs on he tingut la sort de veure’n molt bé gràcies a les zones de roureda sense sotabosc amb bona visibilitat), i molts de conills, picots verds i garsers per un tubo, gratapalles i mils de passeriformes de bosc... 

En fi, espero que aquest post estival us inspiri a visitar-ho i algun dia amb calma, per mi, és com "la vall grossa plena de racons perduts i amagats" de la zona, molt boscosa (però amb mils de boscos diferents, té pinedes, suredes, rouredes, alzinars, vernedes autèntiques, alocars, aranyonedes i freixenets, que no són ampolles de cava sinó bosquets de freixes) i misteriosa fins i tot (t'hi pots trobar ponts antics de pedra al mig del bosc!), i perquè avui no m'hi he posat amb la zona alta i les gorgues del ridaura, que si no.... en fi, que cal valorar el que tenim!!! Que és genial i ho hem de conservar, i si algu diu que no, és perquè no ho coneix prou!!! Ho hem de protegir!!! I dit això, feliç Agost a tothom, i visca la Costa Brava i l'Empordà!!



1 comentari:

  1. Hola Eudald:

    Ta has debido sentir un auténtico privilegiado. Al menos es como yo me siento cuando he tenido la fortuna de vivir instantes como el que nos has relatado en esta estupenda entrada. Sin duda que uno de los momentos más fascinantes para un naturalista son aquellos en los que "descubres" estos paraísos ocultos y maravillosos. Es como haber regresado a través de un túnel del tiempo a una época en que la Naturaleza florecía solitaria, radiante, bulliciosa... . Cuando tras haber pasado esa jornada de descubrimiento, regresas a casa, tienes la sensación de que tu lugar en el mundo... tu verdadero hogar... tu verdadera vida..., están allí, en aquel rincón perdido y humilde..., donde reina la belleza y la quietud.
    ¡Disfrútalo, Eudald!.

    ResponElimina