Acompanyants nocturns inesperats: la guilla (o guineu, Vulpes vulpes) del Ridaura!

La gràcia d'anar a buscar amfibis (o anguiles en aquest cas...) de nit, a un lloc remot, i sol, és que no només trobes amfibis... i ahir va ser una de les troballes no esperades interessants. Haig de reconèixer que per una vegada em vaig cagar de por sol al bosc quan anava sentint que alguna cosa em seguia massa estona pel darrere, ja no podia ser imaginació meva!!! Maleïdes passes... L'únic que em consolava era que eren passes massa suaus per ser d'alguna persona, o això volia creure... qui podia ser allà al bosc??

Al final ja me'n fartava, no m'agrada passar por al bosc de nit ja que en principi hi hagi d'estar acostumat però és que això... un cop acabada la intranquila visita a les anguiles, em vaig decidir a girar-me cada vegada que sentís la fressa... després d'un revolt al camí, per fi la vaig descobrir:

Malparida!!!!!!!!! Quina mala estona que m'has fet passar vaig pensar, però alhora vaig pensar que la valenta (o valent) no fugia un cop descoberta.... i no va fugir!!! Em va seguir perseguint en la penombra, la llesta guineu em va anar vigilant tota l'estona fins al cotxe, a distància, i anar-se amagant evidentment, però ara ja l'anava poguent trobar més fàcilment ja que ja sabia qui era, i suposo que ja li era més igual que la veiés... semblava com esperant que:
a) jo em morís per menjar-se'm, poc probable.
b) jo cacés alguna cosa per fer de carronyaire.
c) potser només em seguia per curiositat....

però no dieu que no fot cara de gana, com esperant alguna cosa... tota l'estona em seguia així:

La sequera deu estar passant factura al gra i les herbes i baies vàries, que deu passar factura als micromamífers, que tot plegat li deu passar factura als pobres depredadors com la guilla passant gana suposo. O era una guilla jove i curiosa i punt, potser no cal donar-li tantes voltes, mai ho sabré.

Un cop al cotxe (m'hi va seguir!!!) vaig intentar trobar alguna cosa per menjar per ella però res... pobre animal, en una ocasió se'm va acostar fins a tot just uns 3 metres!!! Quina passada, mai n'havia vist una de tant bé i tant de prop ben viva!! Realment no em tenia pas gaire por no... després de gastar la bateria del lot intentant fer-ne mil fotos que gairebé totes han quedat malament (que trist...), em vaig disposar a engegar el cotxe... llavors evidentment la petita Vulpes vulpes es va disposar a fugir, reconeixent-ne la fressa com a perill...

Adéu!!! Espero que la propera vegada que hagi de tenir un acompanyant nocturn no m'espanti tant fent-ho tímidament la primera meitat!!! malparida....