... i amb alguna tritona verda fins i tot ben prenyada. Amb algunes excepcions, molts de galàpets i granotetes s'han posat les piles, i com que una de les excepcions de moment són les reinetes (Hyla meridionalis) i els gripaus corredors (Bufo calamita), la parella d’espècies amb el cant més sonor de les nostres contrades, ahir va ser una molt bona ocasió per sentir els cants d’altres espècies, que queden sovint eclipsats a la primavera, sense massa esforç auditiu.
Per exemple, ahir a la nit cantaven els gripauets (o granoteta de punts, Pelodytes punctatus). Aquests tenen la mania molt sovint de, tot i que tenen un cant bastant sonor, no cantar massa a la vista de tothom. Si estan una mica tímids i no volen que els trobis, sumant-hi el fet de què els exemplars són bastant petits i que la seva coloració és a taques verdes, trobar-los entre les herbes de nit encara que t'estiguin cantant a un metre pot convertir-se en un malson. Sumat a això, no tenen cap impediment per cantar submergits si encara t’ho volen fer més complicat. Ahir en cantaven dos (segurament un mascle i una femella, ja que en aquesta espècie les femella també fa cants de resposta) i la femella se'm va fer impossible de trobar, per exemple... per més paciència que tingués.
La foto de sobre doncs, és del mascle, és clar... no val la pena que n’ensenyi cap filmació perquè cada vegada que començava a filmar, el malparit callava i fins i tot s’amagava... en fi, que de moment no col·labora gaire amb el bloc aquest mascle, tampoc ho feia ja aquesta primavera (sapiguent que la població que vaig visitar són actualment només un mascle i una femella, sé que és ell mateix... quasi que els hi podria posar nom a tos dos i tot, pobrets).
Uns altres especialistes en cantar i no ser vistos (a menys que no tinguis un bon lot que els il·lumini a través de l’aigua) són els gripaus d’esperons (Pelobates cultripes), animal interessantíssim el qual algun dia es mereix un monogràfic en aquest bloc. D’aquesta espècie també en canten tant els mascles com les femelles, i canten submergits de manera totalment habitual, fent una vida subaquàtica a les èpoques de reproducció, els mascles buscant i barallant-se per les femelles mentre neden hàbilment.
La foto de sobre mostra a través de l’aigua un dels mascles cantaires que ahir flotaven i nedaven i es barallaven... alguns dels quals ja deuen haver “triomfat” amb alguna femella sí o sí, ja que a més a més de molts de mascles esperant que baixin les femelles a la bassa ja n’hi havia les primeres postes:
La tercera espècie cantaire ahir a la nit van ser les granotes pintades (Discoglossus pictus), amb un cant tant poc sonor que hi has d’estar a menys de dos metres per sentir-lo. En aquest cas, com és més habitual, només canten els mascles, i ocasionalment, però no per costum, ho poden fer submergits. La foto és d’un dels cantaires, se li veuen les callositats negres als dits típiques dels mascles perfectament:
Les escenes de reproducció d’aquesta espècie (visibles un cop s’acostumen a la teva presència) poden ser molt entretingudes ja que tendeixen a reunir-se molt d’exemplars en un punt especialment concret de la bassa: ahir, mentre tota la resta de la bassa estava buida d’aquesta espècie, a només dos metres quadrats se n’hi havien reunit més d’una dotzena. Pel que he vist, sembla com si (ho hauré de confirmar documentant-me) que els mascles, en comptes de defensar territoris com és habitual, es reptin l’un a l’altre ja que es posen a cantar de cantó (a centímetres, tot i que també és veritat que semblen preferir un lloc en concret cadascun) i van cantant, i entrant o sortint de l’aigua perseguint tots les femelles, que alhora semblen realment més atretes per els mascles més cantaires... amb el que donat l’espai reduït a on es dóna tot plegat, queda una dansa molt divertida de caparrons entrant i sortint de l’aigua i cants i persecucions. Hauré de buscar algun lloc on això pugui estar descrit, si n’hi ha algun... Degut a la poca sonoritat del seu cant, costa de sentir i encara més de gravar amb una càmera, però si us hi fixeu amb els moviments abdominals del mascle a la filmació de sota i poseu el volum a tot drap el sentireu (a part del cant que es sent més i que sembla un tap de suro, que és el d’un gripauet i és el que és sent més fàcilment!!!), cap al final del vídeo potser és el millor moment per aconseguir-ho:
Bé, de la mateixa manera que la tardor passada, la tardor s’ha obert clarament pas com a bona època de reproducció per els nostres amfibis, i molt bonica per sentir cants poc habituals de sentir a les nostres contrades com els tres que he comentat. Evidentment, hi ha qui aprofita per fer un mos entre cant i cant:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada