Depredació en acció: nedador d'espatlles (Notonecta glauca) carregant-se un capgros de granota pintada

Bé com que veig que mai trobo el moment per fer entrades llargues al bloc (les que m'agraden més de fer, però que demanen més feina alhora, clar), de moment, aniré penjant entrades curioses encara que no siguin tant treballades.... la feina m'està depredant! I com que la feina m'està depredant i treballo en aquests moments en depredació... penjo aquestes fotos fetes durant els experiments que estem duent a terme a la facultat... sobre depredació.

Podem veure-hi un Notonecta glauca (nedador d'espatlles, o xinxa d'aigua) com es carrega i es menja tranquil·lament un capgros de Discoglossus pictus (granota pintada):

Proposo a algun director de cinema una peli de sèrie B sobre Notonectas gegants! Són brutalment terrorífics (si ets un capgros): aquests hemípters (grup d'insectes que també comprèn els coneguts sabaters, i les xinxes i cigales, p.ex.) actuen com un depredador perillosament versàtil i efectiu d'animalons de mida petitona a les basses (segur que n'heu vist alguna vegada nedant per alguna bassa!). Aprofiten la tensió superficial de l'aigua (la capa de tensió "membranosa" que es crea a la interfase entre l'aigua i l'aire, vegeu http://ca.wikipedia.org/wiki/Tensi%C3%B3_superficial) per recolzar-s'hi tot sovint de cap per avall, des de dins de l'aigua (com un sabater, el mític caminant de les aigües, però per sota, alrevés vaja) i atacar pràcticament tot el que tingui mida atacable nedant explosivament amb les seves potes amb petits "plomalls" per augmentar-ne la força i velocitat... 

en aquest enllaç podeu veure com n'hi ha un que s'equivoca i ataca una garbuix d'algues (jejjeje) al segon nou o deu del video aproximadament... la part impressionant és el moment d'atac és tant ràpid que el nostre ull ni ho percep:  http://www.youtube.com/watch?v=euNXn03SEFI

Doncs bé, aquests animalons són uns grans depredadors de capgrossos. Neden de cap per avall (el que veieu des de dalt és la seva panxa!) amb el que controlen mot bé tot un radi d'aigües quan corren per la superfície. Unes màquines de matar... s'esperen flotant per sota la superfície de l'aigua com he dit o agafats a alguna branqueta submergida, aguaiten i es "disparen" ells mateixos sobre la presa, la capturen amb les seves potes "no nedadores" (els altres dos parells) i tot seguit amb les seves "mandíbules" transformades en fibló ("estil xinxa") directament comencen a xuclar la pobra presa mentre encara és viva. Bastant de sèrie B. No us recomano que els agafeu amb la mà ja que la seva fiblada és dolorosa als dits, i tant, t'emportes un bon ensurt... Aquí en teniu un parell més de fotos, d'una escena més natural ara sí de com un Notonecta es menja aquest cop un juvenil de granota pintada en una de les basses de Cassà de la Selva per on hi vaig sovint... 

Com que a mitja metamorfosi els pobres capgrossos-granoteta floten més... doncs bé, sembla que els notonectas tenen menys problemes per trobar-los, estàn allà mateix, clar!:

 

Pel que sembla aquestes relacions depredador-presa són molt més interessants del que ens pensàvem dins del que són les relacions ecològiques d'aquesta "la meva estimada espècie invasora d'estudi", la granota pintada.

Sembla que la granota pintada també té maneres de contarrestar la brutal versatilitat d'aquests animals depredant capgrossos... esperem aviat tenir-ne resultats interessants i per tant  informació organitzada per un altre post interessant sobre plasticitat fenotípica al blog (per continuar la gran sèrie de posts sobre plasticitat fenotípica, de moment amb un sol exemplar jaajja:  http://herpetsgavarresardenya.blogspot.com.es/2013/01/plasticitat-fenotipica-i-altres.html)... de mica en mica s'omple la pica!

Fins aviat

Un estudi amb amfibis confirma que una alta biodiversitat ajuda a frenar les pandèmies

No ha sortit ni avui ni ahir, va sortir aquest Febrer, però no he pogut evitar penjar-ne la cita al blog encara que al final no trobés el moment per fer-ho llavors... mola, perquè tal i com diuen els autors en una entrevista: "Podria donar-te mils de motius per conservar la biodiversitat, i aquest n'és un més". Els autors, estatunidencs, van publicar a Nature (vegeu http://www.nature.com/nature/journal/v494/n7436/abs/nature11883.htm) l'estudi titulat: "Biodiversity decreases disease through predictable changes in host community competence".

El seu sistema d'estudi es tracta d'un paràsit molt comú que en els casos mig greus o greus d'infecció provoca malformacions espectaculars a les extremitats dels amfibis: vegeu que els hi surten com potes addicionals!!!:

I que se'n tenia la sensació de què infectava molt més com més pobra era la comunitat d'amfibis... el que va esperonar aquest treball tant interessant. L'estudi, que combina un treball de camp brutal fet a la zona de la Bay Area de San Francisco amb una sèrie d'experiments controlat amb els paràsits en qüestió, demostra que com que els hostes (les diverses espècies d'amfibis de la comunitat)...:

...no són tots igual de bons com a caseta pel paràsit, aquest perd efectivitat en la seva transmissió cap a l'espècie més comunament infectada i més transmissora, Pseudacris regilla. Tant és així que quantes més espècies hi havia de forma natural a cada una de les centenars de basses mostrejades, més sanes i contentes estaven les diverses espècies de granotetes i tritons i salamandres de la bassa. La quantitat d'experiments que han fet els permeten especular sobre moltes coses més, totes interessants, però volia fer una post ràpid i ja m'he allargat, amb el que aquí teniu el "take home message": una espècie tota soleta és molt més vulnerable a una pandèmia que no pas sense acompanyants que distreguin una mica el patògen, que ja veieu que no és gaire bonic (per informació de paràsits terrorífics: http://dailyparasite.blogspot.com.es/2010/07/july-23-ribeiroia-ondatrae.html) :

I el que m'agrada de l'estudi és que es fa amb una comunitat ni tant sols tant rica com la que tenim a la província de Girona, i molt semblant ecològicament!!! I en el clima mediterrani (americà).... Una passada, que demostra un cop més els problemes que ens poden venir a sobre si deixem extingir totes les plantes excepte els nostres conreus, si deixem que només quedin els coloms i les gallines com a ocells de la nostra fauna (algú recorda la grip aviar??? si us plau protegim els ocells!!), que les rates siguin la biomassa més important de mamífer al nostre voltant.... qui pararà la pandèmia llavors?????

No gaire lluny: a l'altre banda de l'estret (part I)

Viatjar t'obre la ment i quest cop m'ha fet reflexionar sobre l'estret de Gibraltar. De totes les “gràcies i desgràcies” de l’estret de Gibraltar (biològicament parlant), una de les que em fa més ràbia és que l’estret de Gibraltar hagi impedit el pas (o el retorn, si anem molt endarrere en el temps) dels agàmids a la Península Ibèrica. Mala sort, tinguent en compte que actualment, de les 40 aprox. espècies que existeixen d’amfibis i rèptils a la zona de la punta Nord-Oest del Marroc (i que per tant podrien viure a la península per clima i hàbitat), unes 29 troben el seu equivalent o es troben elles mateixes a la banda septentrional de l’estret, sigui en una espècie vicariant (=espècie germana resultant de l’aïllament geogràfic), o la mateixa espècie que no s’ha diferenciat encara a banda i banda de l’estret.

I la pregunta que us fareu els no-biòlegs o no-geòlegs serà: I com coll**ns van atravessar l’estret? 

Aquest tema és apassionant, ja que ens demostra com pot arribar a canviar el món local en pocs milions / milers d’anys.... doncs resulta que, per primera vegada fa entre uns 5,6 i 5,3 milions d’anys (pels científics d’això en fa dos dies... penseu que moltes de les espècies han canviat molt poc des de llavors, mentre d’altres com nosaltres) hi va haver l’espectacular i anomenada “crisi de salinitat del messinià al mediterrani”: degut a embolics geològics les serres de l’estret van pujar de nivell i el pas de l’aigua es va mig tencar i, com que el mediterrani és un mar deficitari (no només macroeconòmicament eh!! Jeje, de recursos biològics, en peix i en general també, però em referia a l’aigua: se li evapora més aigua que no la que rep dels rius de manera natural) doncs es va començar a assecar i va quedar literalment a les basseroles (imatge treta de la Wikipedia, que jo no tinc tant de temps per pintar)... 

...i clar, la sal no s’evapora i ja us podeu imaginar lo salada que era la poca aigua que hi havia, i els deserts de sal que van quedar al mar buit... brutal no? El mediterrani buit! Doncs això ha passat unes quantes vegades des de llavors, en major o menor intensitat i durada... de manera que des de la primera vegada fins a la última fa uns 20.000/30.000 anys, les vàries espècies d’animalons i plantetes han tingut vàries oportunitats per superar l’estret!! I així també s'explica que en alguns casos les espècies ja s'hagin diferenciat i en altres no, depèn de quan van atravessar "l'estret"... ...sobre deserts de sal a vegades, però bé, millor que les onades i corrents de l’estret segur...

Com podeu veure en aquesta wiki-imatge, en una ocasió durant alguns moments del Messinià fins i tot la serralada Bètica i el Rif marroquí formaven una illa entre els dos continents (en vermell la línia de costa actual, en marró espais emergits en aquelles èpoques), amb el que els embolics geològics en aquella època eren importants i variants, i van permetre que els nostres animalons anessin saltant, reptant o caminant d’illa en illa i així la fauna dels dos cantons de l’estret al final fos prou semblant.

I tot això fins que l’estret s’obre prou com perquè l’atlàntic entri, fent un riu salat impressionant i es re-ompli el mar mediterrani altra vegada... sembla cosa del senyor dels anells o de la bíblia no? Estil això:

Doncs no és mentida. I després van venir les edats de gel, i canvis climàtics varis, que van anar extingint / creant i modelant espècies a banda i banda de l’estret... fins que al final, la situació actual en amfibis i rèptils (òbiviament no només els nostres hèrpets són interessants en aquest tema, però en alguna cosa ens hem de centrar, no?) es la següent:

Particularitats al nord del marroc (i que no hi són al sud de la península):

- Agàmids, que després en parlarem un pèl més...

- Trogonòfids, una mena de serpeta cega molt curiosa.

- Gènere Saurodactylus, uns dragonets molt bonics.

- Gènere Eumeces, un escíncid molt curiós i de bona mida.

- Gènere Psammophis, uns serp molt fineta.

- Gènere Macrovipera, tal i com indica el seu nom, un llamp d’escurçó, acollonant.

Particularitats al sud de la península (i que no hi són al nord del marroc):

- Els gripauets: gènere Pelodytes. Els seus cosins, els gripaus d’esperons (els Pelobates) sí que van superar / quedar-se a l’altre banda de l’estret.

- Els tritons: gènere Triturus. En canvi, altres salamàndrids sí que van passar al marroc com els ofegabous i les salamandres!

- Els Algyroides, unes sagrantanes molt originals que tenim a alguns racons humits i càlids d’Europa.

- La serp blanca, Rhinechis scalaris, i els seus parents varis.

Així doncs, i aprofitant que vaig poguer disfrutar d’un viatge al Marroc fa poc, niré penjant de tant en tant fotos i si puc donant a conèixer una mica els animalons que vaig poguer observar allà quan em vingui de gust fer un post més tropical, que amb la primavera que ens està fent ve de gust....

I avui he pensat que els agàmids serien un bon principi. Una família que són la part corresponent de les iguanes americanes al nostre vell món, és a dir que al vell món tenim agàmids, i al nou món tenen els seus corresponents i superficialment semblants, les iguanes. Personalment, els veig espectacularment "dinosàurics": espines al cap, i a l'esquena, cossos corpulents i cues que no gaire, no autotomitzables (no perden la cua com les sagrantanes i lluerts!) i una mirada molt curiosa als ulls.

La més comuna de les espècies d'agàmids al Marroc és l'Agama comuna, permeteu-me la redundància (Agama impalearis, i deixeu-me que us recomani: http://www.moroccoherps.com/ficha/Agama_impalearis/), te la trobes pràcticament a qualsevol lloc a on hi hagi roques o forats prou grossos per amagar-s'hi (són prou grosses!!! Una bona mida!!), les femelles són de colors groguencs:

  

I els mascles molt més blavosos amb el cap més groguenc-taronjós a vegades (ja veieu que són tímids, les fotos són en general des de lluny o de bitxos mig amagats, en general els bitxos allà fugen molt de seguida!!):

 Però a les zones més desèrtiques, com a llocs així....:

  ...l'Agama queda molt poc abundant, i sobretot et trobes amb l'Agama de Boehme o del desert (Trapelus boehmei, deixeu-me també que us recomani: http://www.moroccoherps.com/ficha/Trapelus_boehmei/), un animal semblant a l'anterior però una mica menys espinós, més petitó i molt més ràpid a terreny obert... a sobre de terrenys plans, sembla que volin!! Se'ls ha d'agafar quan es pensen que estan salvats, a sota de les plantetes del desert, no cal que se'ls persegueixi que no els atrapes:

  

Quina passada d'animal....  Amb la cara d'empanats que porten i el que corren.... 

I una mica entre les dues aigües, a zones seques i molt assolellades, ni massa mediterrànies ni massa ultra-saharianes, amb bons forats que aquest sí que és gros, hi ha l'agàmid més xulo del país segons la meva opinió, l'espectacular llangardaix de cua d'espines (Uromastyx nigriventris, per variar recomano: http://www.moroccoherps.com/ficha/Uromastyx_nigriventris/), val la pena que aneu a l'enllaç per veure els colors que poden arribar a tenir... la gent d'allà se'l mengen i el cacen per varis motius, amb el que veure'ls de prop és molt complicat, per veure'ls bé sovint ho has de fer amb llargavistes, millor!!! I el resultat, és que de quatre o cinc que en vaig veure en total, només un va tenir fotos, que fort!! Em van passar la mà per la cara amb aquest tema:

 

Quina bèstia!!! Aquest sí que mola, ja n'he vist uns quants però ja seria suficient per tornar al Marroc. En fi.... el Marroc és un petit (o gran) paradís per un herpetòleg, curiós pels ibèrics perquè no tot és diferent d'aquí (ja en penjaré un post aviat de "parecidos razonables") però t'hi trobes meravelles que aquí no tenim de cap de les maneres... una passada!!!

Fins a la propera i espero que us hagi començat a fer venir ganes de visitar el Marroc, ja ho tornaré a fer aviat espero!

Quan una serp té els ulls blaus.... (Natrix natrix)

....és que està a punt de mudar. Com aquesta petita serp de collaret (Natrix natrix) que em vaig trobar la setmana passada (amb el temps dels últims dies ja us podeu imaginar que va ser als inicis de setmana... quina baixada de temperatura!!!):

Com podeu veure per la segona foto era una petitoooooona de l'any passat, supervivent de l'hivern, proposant-se dur a terme la primera muda de l'any... i potser la primera o segona de la seva vida (penseu que aquests diminuts neixen a finals de l'estiu...): Felicitats per la supervivent a un hivern que ha tingut neu i glaçades!!

No només per a poder seguir creixent, l'explicació més clàssica, heu de pensar que la muda serveix per més funcions... com ajudar a desfer-se dels paràsits com els àcars i paparres, amb el que també és obvi que es segueixi produïnt tota la vida, també durant l'edat adulta (tot i que també cal pensar que en general molts de rèptils i serps segueixen creixent tota la vida!!! Encara que sigui de manera ja molt pausada quan han assolit una bona mida...)

 

Just abans de la muda, normalment la pell es torna una mica més opaca i seca i els ulls es tornen tèrbols o de color blavós.... I és que els ulls de les serps també estan coberts per pell (l'escata ocular, transparent) i la superfície interior de la pell vella es "liqua" (se n'absorbeixen els nutrients necessaris, que aquí no es llença res, i així alhora nem separant la pell vella, per fora, de la nova, que de moment queda per dins). 

Després d'uns dies normalment de no menjar, la pobra serp "s'arrossega a fora" (la pell vella trenca prop de la boca, i a partir d'aquí en va sortint, la cara/cap per davant...) de la seva vella pell, ajudant-se de pedres, branques i qualsevol cosa rugosa de suport.... i deixant l'antiga pell com mitjó girat... i estirat: és a dir, que per exemple, si us trobeu una muda de serp verda de més de tres metres, NO VOL DIR QUE LA SERP FOS DE MÉS DE TRES METRES, que les mudes queden estirades!!! La serp segur que era gegant però una mica més curta, aproximadament (sembla) un 80% de la longitud de la muda.... però es una aproximació molt aproximada eh!!! cada cas es cada cas.... però cal tenir-ho en compte per quan us en trobeu una. Recordeu que la pell rebutjada dóna una contra-impressió gairebé perfecta del patró de les escates, i que en general acaba siguent possible identificar l'espècie de la serp si la muda que heu trobat està raonablement en bon estat!! El que és tot sovint una bona font de dades. ;)

 

Com a dada interessant, una serp d'edat adulta pot desprendre's de la seva pell només una o dues vegades a l'any, però una serp jove creixent pot fer-ho fins a quatre vegades a l'any!!! Òbviament depèn molt de l'espècie i de l'alimentació i mil factors més.... amb que anem a l'apunt cultural i final d'aquest post: sembla que la muda, aquesta renovació periòdica, va portar a la serp a ser un símbol de curació i medicina pels grecs i romans (abans de decaure de "glamour" i "estatus" per ser la imatge del dimoni a l'edèn cristià)....   ...una de les restes que encara queden ara d'aquesta fama de renovació i immortalitat és la serp que apareix a la vara d'Esculapi (o Asclepi), déu de la medicina....

o la que apareix al símbol internacional de la farmàcia....
 

i relacionat amb això, també tenim el nom comú de la nostra serp dels boscos humits: la serp d'Esculapi (Zamenis longissimus) i segur que me'n deixo algun d'exemple, o que em deixo alguna cosa per comentar... com per exemple el tema de remeis tradicionals amb pell de serp. Però això un altre dia.

Per avui que no tinc temps, us deixo amb altres "imatges primaverals" que m'ha vingut de gust penjar:

Un bruel (Regulus ignicapilla) que se la va fotre contra la finestra de casa.... per sort al deixar-lo anar semblava prou eixerit, esperem que estigui a tope capejant els temporals aquests que ens van vinguent!

Els mascles "mallerengus" de mallerenga carbonera (Parus major) de la vall del Ridaura no perden pistonada i ja marquen el seu territori / insulten i intimiden als adversaris... ...amb el seu cant.

Les tortugues de rierol de l'Ardenya (Mauremys leprosa) ja s'han despertat!!! I com no, es passen hores i hores prenent el sol.... vida de rèptil total....

 

Els escorpits (Buthus occitanus) de l'Ardenya també s'han despertat i segueixen tant agressius com sempre... sempre un bon ensurt aixecant pedres!

La Serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis)

Al març arriben les àligues marcenques puntualment, que per algun motiu es diuen marcenques, i han de poguer menjar alguna cosa, que sinó el viatge des de l’Àfrica hauria estat en va.... i és que per més aviat que sembli, per més fred que sembli que faci, al març sempre és el moment de veure la primera serp, o el primer lluert si el març no és marçot. Esperava veure’n alguna més durant la setmana santa, però al final el recompte ha estat de una (ja que aquest març està siguent una mica marçot), i ha estat fora de la nostra zona, concretament al Garraf.... tot i això, haig de dir que em va encantar la troballa ja que va ser la sempre interessant Serp de Ferradura (Hemorrhois hippocrepis), oh yeah!! 

....que a la zona de les Gavarres i l’Ardenya hi té el seu punt més septentrional de la seva distribució mundial (o gairebé, alguna cita a l’Aragó li fa la competència):

Distribució mundial de H.hippocrepis. Podem observar que és una espècie clarament mediterrània que defuig els climes massa freds o massa humits. Al Magreb hi ha més serps del gènere Hemorrhois que li fan la competència a les zones subdesèrtiques, on es va fent més i més escassa.

 

Citacions de H. hippocrepis a l'est de la P. Ibèrica (extret del S.I.A.R.E, enllaç llistat als enllaços del blog!). Veiem com la serp de ferradura desapareix amb els hiverns massa freds i continentals, i és molt més abundant a la costa, pujant ben bé fins a les gavarres, on troba el seu límit nord. La citació d'Osca segueix essent un enigma biogeogràfic que segurament es podria superar amb una prospecció millor a la zona...

L’exemplar era un mascle de més d’un metre de llargada (weps, que en poden fer més de dos!!), una preciositat, que per sort vaig salvar d’una mort segura a la carretera (hi estava al bell mig prenent el sol!!! Llàstima que no se'ls hi pugui ensenyar...), i vaig apartar per fotre-li una bona sessió de fotos, jejejej. El nom de la serp li ve de la marca en forma de ferradura invertida (hippo-crepis -> trepig de cavall -> ferradura) que té a la zona del “coll”, tot i que en aquest exemplar cal posar-hi una mica d’imaginació, s’ha de reconèixer....

 

.... és el que té que la majoria dels nostres rèptils i amfibis tinguin tot sovint un disseny variable... tot i això us podeu imaginar una mena de ferradura clara al coll no??? Potser en aquesta millor....

en aquest cas és molt més diagnòstic el disseny típic de rodonetes per tot el cos i el cos prim per la llargària de la serp, ja que és una serp grimpadora, molt adaptada a la vida a llocs rocallosos i a grimpar per les parets de pedra, a on es mou molt bé (llàstima que la filmació m'ha quedat curta)...

...simpàtica eh??? Doncs per més simpàtica que sembli a les fotos, no es tracta d'una espècie gens amable, que us quedi clar!!!!!!  Té un caràcter semblant a les serps blanques quan les agafes (Rhinechis scalaris) o les serps verdes (Malpolon monspessulanus), és a dir, dolent, i unes dentetes afilades com agulles de cosir que et deixen la mà com un mapa si no vas amb compte, com jo:
  

Vaig acabar bastant pitjor de sang... serà cabr*n!

També s'embolica i gira sobre sí mateixa, xiula, i en fi, fa tot un espectacle.... talment una serp de mal caràcter. Sigui com sigui és la una de les principals pobladores dels pedregams mediterranis, brolles baixes i boscos esclarissats si hi ha pedres i parets a on explorar-ne els forats per enxampar-hi alguna sagrantana, ratolí, ocell o el que sigui que es mogui.... els adults halen quasi exclusivament vertebrats petits i res més.

El dia que en trobi una a les Gavarres, o fins i tot millor, a l'Ardenya, serà com veure una aparició... un espècie que està al seu límit, que s'abrigaria si pogués al seu cau cada hivern que ens fan les nevadetes aquestes minses (o no tant, que el 2010 tela...), una espècie d'origen magrebí que va pujant amb amb el seu rollo tropical si fa prou calor.... un dels potencials beneficiats del canvi climàtic... i el dia que n'arribi una al montgrí la petaràn que t'hi cagues, tot ple de pedres i matolls baixos... de moment no n'hi ha, o això sembla. Qui sap, potser la primera la trobem nosaltres. Al·lucinaria.

Us deixo amb un parell de retrats més del bitxo, que ja arriba la primavera, temps de rèptils!!!

Flors, reinetes, gripaus, papallones, insectes, ocells migratoris, orenetes, orquídies, sagrantanes... i per fi: llangardaixos i serps, jojojoj!!!

 

 

Fins a la propera!!!!!!

Amfibis i meteorologia

Bones a tothom!!!!

Per fi la setmana passada va arribar la "primavera biològica" (tot i que ha tornat a marxar ràpid jajajajajaj quina re-fredorada!!), i els nostres animalons batracis i salamandroides han tornat a començar la seva activitat, pel que després del descans de la fred ja hi tornaràn de ben segur. Pels rèptils ens haurem d'esperar una miqueeeta més (tot i que ja estàn ben a punt, les sagrantanes i dragons ja es desperten!!).

Encara no havia trobat el moment per comentar la jugada i avui, dia gris, fred i sense pluja he pensat que era el moment per fer-ho. Aqui s'acaba de fer fosc i no es senten els cants de ningú. Però el que volia comentar és que les dues últimes setmanes han estat espectaculars (em refereixo a abans de la re-caiguda de les temperatures), com acostuma a passar amb els inicis d'aquesta temporada. Però ho han estat una mica més que normalment i això té un motiu purament meteorològic... no cal que digui que també sóc aficionat a la meteorologia, i quan la meteorologia i l'herpetologia es combinen... és GENIAL.

I és que aquest cop han sortit tots de cop i ha estat degut al temps. Com a dada representant del tema, el dia 4 de Març vaig fer el seguiment S.A.R.E d'amfibis (pitjeu a l'enllaç per saber de què va el Seguimiento de Anfibios y Reptiles de España, si sou aficionats als amfibis o rèptils és una bona manera de fer un voluntariat útil per la conservació d'aquests animals) més espectacular i variat de la història dels tres anys que porto fent-lo. Hi havia "tot cristu"!!!!!! Fer comptatges de més de 40 Gripaus corredors per bassa (mireu aquests mascles lluitant per una mateixa femella jajajjaaj, s'ha de reconèixer que aquests animals són adorables!! N'hi ha un que el foten a fora de la pilota amb una bona coça!!!):

 .... més de 50 Granotes pintades per bassa (fixeu-vos-hi com s'ajunten tots els mascles a reclamar les femelles a un mateix lloc de la bassa!!! Tots aquests filmats ben a prop i la bassa era ben grossa!!!):

 http://www.youtube.com/watch?v=5fo2zoh74rQ&feature=youtu.be

.... cors de Reineta, Gripaus d'esperons cantant i rondant arreu:

La mirada del gripau d'esperons és de les més brutals d'entre els nostres amfibis

... i alhora Salamandres prenyades, Tritones verdes prenyades i ponent (Iago, per si ho llegeixes, jo també en vaig veure una de ponent ous, però a la "bassa grossa", ja m'entens!!! Uoooo serà massiu de larves si s'aguanta!!!), Granotes verdes (elles ja despertes!!), i moooolts de Gripaus comuns.... tot alhora, mai m'havia passat. Mai. De fet, les úniques espècies que no hi eren són les que mai hi són  a les basses que segueixo pel S.A.R.E: el tritó palmat, el gripauet (=Pelodytes), i el tòtil. Una visita a basses properes va confirmar que sí que el gripauet estava a tope, els altres dos aquest any, no sé perquè, però estàn una mica "sossets".

I és que l'activitat d'aquests animals depèn molt de la meteorologia. Hi ha especies de finals d'hivern, de primavera aviat, de primavera tardana... però això només són patrons generals, i la meteorologia de cada any marca el moment per reproduïr-se. Per exemple, el fet de criar a basses temporals te un punt d'emoció: ELS TEUS FILLS HAN DE TENIR TEMPS DE FER LA METAMORFOSI ABANS DE QUÈ LA BASSA S'ASSEQUI!!!! Amb el que pondre els ous quan la bassa està acabada d'omplir sense perdre-hi ni un dia té molta llògica. Però no només hi ha això: la majoria dels nostres amfibis tenen un rang d'humitat i temperatures per no passar-ho malament amb la seva activitat com a adults... per exemple, les salamandres normalment les trobareu actives a partir d'aproximadament un 90% d'humitat relativa a l'aire i entre uns 2 i 18 graus. El gripaus d'esperons també són molt selectius i a partir de mitja primavera és molt difícil de veure'ls excepte en ocasions realment excepcionals de pluja i suavitat de temperatures (http://herpetsgavarresardenya.blogspot.com.es/2011/10/30-juliol-2011.html, al 30 de Juliol!!!), i en general cada espècie és més fredolica o menys (a les reinetes els hi agrada una mica més la caloreta, i a les granotes verdes, molt i molt més). Finalment, hi ha el factor de la competència: les espècies de capgrossos COMPETEIXEN per l'aliment, pel que no és mala ideia no pondre tothom el mateix dia si es pot evitar.... amb el que cada espècie te unes tendències de temporada i tria de bassa perticulars i fins i tot n'hi ha que poden reproduïr-se també a la tardor cada any.... 

I si ho combinem tot???? És un batibull que només ells entenen, per això a vegades és difícil preveure quan hi haurà la posta d'ous de les espècies.... o quan serà un bona nit d'amfibis.

Aquest cop, el Febrer, quan normalment hi ha la reproducció dels gripaus comuns i les últimes postes de salamandra a la nostra zona, a més a més de les primeres de granota pintada i del menys fredolics com els gripauets o els gripaus d'esperons, doncs ha estat FRED... i SEC:

Això, sumat a una inèrcia de sequera que ja arrossegàvem, ha fet que cap d'aquestes espècies es reproduís al febrer com fan normalment, i que retardessin la seva activitat fins que comencés a ploure.... però no només això, sinó que la llevantada que va portar les pluges també va portar una pujada sobtada de les temperatures i de la cota de neu i va anar seguida d'una segona llevantada, omplint fins a dalt les basses i portant temperatures suaus alhora, esperonant l'activitat de posta de gripaus d'esperons, reinetes, gripaus corredors i tritons.... i dels que portaven el retard, clar, a més de despertar les granotes verdes (=Pelophylax) adormides. En resum, com a tall d'exemple: HA COINCIDIT LA REPRODUCCIÓ DEL GRIPAU COMÚ (típic reproductor de finals d'hivern a la zona) AMB LA REPRODUCCIO DEL GRIPAU CORREDOR (ocasional i de plogudes des d'inicis de pirmavera i fins a la tardor), cosa que passa molt poques vegades. Tot un entreteniment herpetològic, ja que vol dir també que han coincidit postes de tritó amb els dies d'activitat de gripaus d'esperons i de tothom amb tothom, sinó mireu aquest amplexus (aparellament) de reineta com es passeja per pondre per sobre d'una posta de... gripau d'esperons!!!:

i aquesta salamandra que va baixar a parir l'anterior nit (no vaig poguer-ho filmar, aaaaaaaaarrrrrrrrgh!!! Se'm va espantar i se'n va anar a poc a poc després de parir la primera cria!!! Però vaig al·lucinar MAI ho havia vist!!!!):

..... i per acabar el post, bé recordar que la vida porta a la mort i que la vida necessita la mort per mantenir-se: en fi, que hi ha depredadors i que necessiten menjar... aquí les restes d'una "gripaua corredora".... , pel que sembla, al depredador (?¿?¿?qui deu haver estat, és difícil de saber?¿?¿) només l'hi en van sobrar alguns ous... potser massa gelatina és dolent per païr:

El dia que tinguem en compte toooootes les variables que poden influïr en l'activitat d'aquests animals podrem preveure amb seguretat quan serà una molt bona nit d'amfibis, de moment, ens toca suposar-ho a la nostra manera (ja ho fem prou bé!!) i alhora de tant en tant sorprendre'ns, que mola un ou, també!!!

Fins a la propera gent!!!

Plasticitat fenotípica i altres bogeries (part I)

En aquestes èpoques que vaig carregat de feina i no tinc gaire temps per fer el naturalista purament, les poques vegades que vaig al camp a veure animals i a “tenir controlada” la meva zona, sempre se’m passa pel cap el mateix... 

...vaig al camp a la tarda-nit (per exemple el passat 5 de Gener la nit de reis), passo pel cantó del mar, per començar, a mirar aus marines als penya-segats (a l’hivern és quan mola més!) i veig corbs marins de les dues espècies, gavines, gavians, un parell de mascarells increïblement “costaners” i algun xatrac que passa volant sense parar ni saludar... si busco bé, algun dia aconsegueixo veure algun falcó peregrí o merla blava... llàstima que encara no sé a on s’amaguen els ducs, però tot vol temps, ja ho aconseguiré. Després pujo per Sant Grau, i baixant ja a la plana de la Selva sempre em sorprèn alguna llebre o conill, i quan arribo entre Llagostera i Caldes, gairebé sempre hi ha alguna òliba posada als pals... aquest dia vaig a la bassa escollida, un lloc on no sé perquè mai hi havia vist tritons (i si no n’hi ha?) i al final sí que n’hi ha, barrejats entre capgrossos de gripau d‘esperons (Pelobates cultripes) i de granota pintada (Discoglossus pictus), n’hi com a mínim de verds (Triturus marmoratus), una alegria...

... pero també hi ha hagut cria d’algun cranc americà aquesta tardor: MERDA!!!

 

Aquest petits crancs ianquis (Procambarus clarkii) ara no fan ni un centímetre però són el futur desastre ecològic de la bassa

...nit agredolça... a la bassa X hi ha tritó verd per fi, però també hi ha entrat crancs des de la bassa del cantó. I és que jo em coneixo molt bé els estralls que poden fer els crancs. Descobreixo un dormidor de cuaretes (m’espanten a centenars perquè les desperto mentre camino entre les bogues, em sap greu!) i veig l’estel fugaç més bèstia que he vist mai a la meva vida...   .....la mateixa nit de reis (quina casualitat!). Tornant, i això és el que penso: “una nit d’hivern qualsevol amb quatre horetes de camp abans de nar a sopar i el que s’arriba a veure sense tenir massa sort, el que pots disfrutar... i a la primavera ja pot ser espectacular... JA HO SAP LA GENT QUE TÉ AIXÒ AL CANTÓ DE CASA??” 

i la resposta és, en gran part... no. I ho valorarien, si ho sapiguessin?? Bé, potser sí...

I doncs, de qui és culpa (a part del desinterès de la pròpia gent) que no se sàpiga? De qui és la culpa (ja generalitzant) de que la gent no admiri la natura o només admiri la natura que és a quilòmetres de distància i surt als documentals de després de dinar i amb les imatges a càmera lenta???? Doncs dels que tenim el poder de fer que no sigui així, en gran part. I és que realment els biòlegs (i en general els científics) som dolents divulgant la nostra feina. Som bons fent-la, dolents explicant què fem i encara pitjors ensenyant que això és important i que mola molt, com ho hem de fer??:

 Així???

 ...hauriem d’aconseguir que la gent com a mínim entengués que realment tenim l’espectacularitat de l'evolució i la biodiversitat al cantó de casa. Tothom ha de fer el seu paper per millorar la nostra societat, i mentre naturalistes admirables publiquen llibres collonuts sobre totes les espècies que podem trobar en una zona concreta, crec que a part de fer això (que de fet ja ho tinc entre mans), jo que em dedico a la recerca també hauria de fer arribar una mica més la profunditat del que tenim al davant, de tant en tant.

I avui he pensat: doncs som-hi algun dia no??? Aprofitem que tens un blog no???? Així doncs, el post d’avui podria haver-se titulat: “A què es dedica un biòleg com l’Eudald que fa d’investigador???? Part I”. Bé, a tall general un paio que es dediqui a la recerca ha de descobrir noves coses que passen desapercebudes al naturalista, anar a la profunditat-profunda-pregona del tema i sobretot ha de respondre al COM i al PERQUÈ de les coses. I com que tohom ha d'aprofitar el que té, doncs poc a poc i de tant en tant  explicaré pel blog breu i ilustradament una aproximació ( avui seria "la recerca de l'Eudald Part I") de què va la meva recerca principalment i espero que us agradi jajaja, en fi.... De tant en tant entre els posts de naturalista n'hi haurà de biòleg. Som-hi amb la primera part!:

Us imagineu poguer adaptar el vostre cos, a mesura que aneu creixent, al vostre ambient??? De fet, vosaltres, humans, ja ho feu en part: si treballem molt la terra se’ns fan les mans fortes, i si mengem poc ens quedem baixets, i si prenem el sol ens posem morenets, per exemple, i tothom sap que el fet de tenir uns braços forts depèn tant de si els teus pares provenen de famílies de forçuts com alhora de la vida que tu portis. Però ara elimineu les vostres limitacions i imagineu-vos que poguéssiu flexibilitzar el vostre cos davant de molts més factors i a més a més, de manera, fins i tot, predictiva: si el cos preveu que passaràs gana d’algun manera, que aconseguís preparar-se per el que li ve. Seria interessant no???? Doncs això és el que poden fer els capgrossos (i molts altres animals i plantes), i se’n diu “plasticitat fenotípica” (plasticitat: capacitat de flexibilitzar... fenotípica: el fenotip = la teva realitat com la teva forma, metabolisme, comportament). Un capgros canvia la forma de la seva boca, tota la morfologia del seu intestí, la forma de la seva cua, el seu comportament i el ritme del seu creixement i desenvolupament si preveu, d’alguna manera, que haurà de passar gana, que la bassa a on viu s’ha d’assecar o que té probabilitats altes de què se’l halin en qualsevol moment. Una passada no? Doncs a mi m'ho sembla... Si ens centrem en el tema que tracto exactament, és a dir, l'ús d'aquesta plasticitat per evitar que se't mengin, com a exemple base podem dir que un capgros creixerà totalment diferent si a on neix hi fa “olor de libèl·lula” o no (i és que les larves de libèl·lula són uns depredadors que realment t'han de fer por si ets un capgros... ...algú ha vist "El octavo pasajero?):

o:

http://www.youtube.com/watch?v=r-k-iG9d1go

Aaarrrghhhhh!!! Com disminuïr la probabilitat de què se't mengi un alien de bassa??? És possible, i tant! Veiem per exemple, les diferències que tenen de forma dos capgrossos de gripauet (Pelodytes punctatus), són tots dos germans, un crescut amb senyals químiques de larves de libèl·lula (el seu possible depredador) i un altre que ha crescut sense perills:

Capgros de gripauet amb "morfologia anti-libèl·lula": l'aleta de la cua és exageradament alta

Capgros de gripauet "normal"

És a dir, un dels dos (el primer) ha rebut senyals quimiques de què hi ha libèl·lules a les seves aigües i ha canviat la seva morfologia, augmentant les zones que es trenquen fàcilment i no són letals si t'hi ataquen. És a dir, no és que sigui per nedar més ràpid, sinó que la cua es trenca més fàcilment. Vegem per exemple aquest supervivent de tòtil (Alytes obstetricans):

Se li han menjat mitja cua entre varis atacs!!!!!!!! Però li és igual, perquè és viu!!!!!! I la cua total es reabsorbeix quan fas la metamorfosi, o sigui que d'això es tracta el truc de la cua: si et creix la cua, la probabilitat de què un atac de libèlul·la vagi a parar a la cua augmenta.... ....i com que la cua es trenca fàcilment i sense masses conseqüències, LA PROBABILITAT DE SOBREVIURE A L'ATAC ÉS MÉS ALTA. I la probabilitat de sobreviure fins a granoteta, per tant, també ho és.

I si no és una libèl·lula i és un peix??? Doncs tindràn la cua més fina i més musculada per nedar més ràpid, ja que el que et surt més a compte en aquest cas és fugir ràpid a un bon amagatall i no jugar-te-la amb una megamossegada de peix.... 

I també hi ha un canvi de comportaments.... quan hi ha depredadors els capgrossos són molt menys actius i per tant menys detectables, i canvien de dieta....

Evidentment, però, si ho penseu bé, tot això tant ben parit, aquesta manera de sobreviure depèn de si detectes el depredador, és a dir, de "si coneixes la seva olor", per dir-ho planament. Però, i si el depredador ve d'un altre continent com el cranc americà i no ens el coneixem?????? Aquí hi ha el quid de la qüestió.... llavors ESTEM EN PILOTES. I ja us podeu imaginar de què nirà la part II o III d'aquesta explicació el dia que arribi... de com una espècie invasora de depredador tot sovint ve amb avantatge.... i de com de devastador pot ser una espècie desconeguda i nova en els ecosistemes aquàtics on la majoria de bitxos es guien pel coneixement químic del seu entorn. De fet, per això deia que sé ben bé com de desastrós poden ser els crancs a les basses...

Un animal que ha trobat a casa nostra un lloc amb el clima adient, un hàbitat semblant al de casa... i una sèrie de preses que no se'l coneixien com a depredador.

I com actua una espècie invasora de granota com la granota pintada (Discoglossus pictus)??? Pot fer servir la plasticitat o com que no es coneix a ningú no pot???? I això de coneixe's algú quan s'aconsegueix??? Quan de temps ha de passar perquè el cranc americà o la granota pintada perdin la seva avantatge?? Quan de temps ha de passar perquè els animals "es coneguin les olors mútuament"???

Bé, us haureu d'esperar a les parts II i III i IV i les que vinguin....... Espero que us sembli mínimament interessant.

Bona fredorada (espero, que ja tocaria)!!!!!!!